This is a reproduction of a library booR that vvas digitized by Google as part of an ongoing effort to preserve the information in boois and mate it universally accessible.

Google boors

https://boohxs.google.com

This is a reproduction of a library booR that vvas digitized by Google as part of an ongoing effort to preserve the information in boois and mate it universally accessible.

Google boors

https://boohxs.google.com

8B67C92 PAR

CURIAL E GUELFA

nf

al

OR dE a ES dd,

Di SANS RLT OM Va ra LT ide

. Uqu em

Dos le SE ds SAC Em

l'alebr ú 0 de EE - er es IE da es. US lira En

UT LL din meua iii us Lot

a i Te Micirtiitic ie,.

dura id lemicciis

The person charging this material is re-

— Sponsible for its return to the library from

vvhich it vvas vvithdravvn on or before the

Latest Date stamped belovv. Theft, mutilation, and underlining of boolcs are reasons for disciplinary action and may result in dismissal from the University.

UNIVERSITY OF ILLINOIS LIBRARY AT URBANA-CHAMPAIGN

TTTCO JUN 1 0 3002

i I - M don

ç— ——

UIC-RECD RO 4 ts

L161—O-1096

- UCI PE rr SR ra ors a re ame es pe ea —— m——

BIBLIOTECA LINGÚÍSTICA DE L' OFICINA ROMÀNICA

I

'CURIAL E GUELFA"

NOTES LINGUÍSTIQUES Y D'ESTIL

PER

ANFÒS PAR

BIBLIOTECA BALMES DURAN 1 BAS, 11 — BARCELONA

MCMXXVIII

cCURIAL E GUELFAs NOTES LINGÚÍSTIQUES Y D'ESTIL

BIBLIOTECA LINGUÚÍSTICA DE L' OFICINA ROMÀNICA

CURIAL E GUELFA"

NOTES LINGUISTIQUES Y D'ESTIL

PER

ANFOS PAR

BIBLIOTECA BALMES DURAN I BAS, 11 — BARCELONA

MCMXXVIII

EDITORIAL BALMES, S. A.

cCURIAL E GUELFAs

NOTES LINGUÍSTIQUES Y D'ESTIL

En ocasió de publicar ensems ab En R. Miquel y Planas la pri- mera reproducció, neta d'errades, de la meravellosa novela Curial e Guelfa, escayent m'es semblat y profitós, ferne un estudi gramatical y estilístich, boy comparantla d'una part ab aquell espill de bell cata- lanesch y lleugera prosa que Bernat Metge nos heretà ab lo seu Somni, y d'altra banda ab lo malmès llenguatge modern. Lo primer nos perme- trà anar precisant la evolució rabea y malestruga que nostra llengua li- terària sofrí tot just iniciat lo s. XIVÈ y aytambé justipreuar nostre text a la llum del escrit sobirà de nostra literatura. Lo segon se reco- mana per si mateix, pera aclarir fenòmens lingiiístichs avuy obscurs y pera aguhar nostre tast ab sabories clàssiques.

Aquest estudi, donchs, no serà, ni de molt, complert, ans limitat a metre en relleu moltes discrepàncies y algunes coincidències, a nostre juhí dignes d'ésser anotades, entre Curial, lo Sorni y'l llenguatge modern. Com sia que sintàcticament ja vaig fer un estudi cabal de la segona obra (ab bona cosa de morfologia també), les presents notes vindran a ésserne un suplement (/).

Los possehints cmolt reverent letradura2, com diu l'ignorat autor de Curial, o en mots moderns, los literats, hagin per recomanades les conclusions finals que l'examen lingiiistich me permet d'establir, re- ferents a intluències de literatures torasteres, època de composició de la obra y sa vàlua estètica.

(1) Los nombres darrera de les cites són los de les ratlles en la edició de Curial e QGuelfa qu'acaben de publicar R. Miquel y Planas y Anfòs Par. - Biblioteca Catalana,

A Barcelona, 1928.

ates Ed es

BIBLIOGRAFIA

Les abreviatures usades en aquest treball van entre claudàtors ( J.

(Alart, Doc.) Documents sur la langue catalanne des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne par B. J. Alart, Paris, Maisonneuve et Cie., 1881.

lAnglade, Phon. Morph.) Grammaire de l'ancien Provençal: Pho- nètique et Morphologie par Joseph Anglade, Paris, RlinclsiecX,

1921.

IBABL) Boletin de la Real Academia de Buenas Letras, Barcelona 1901 ençà.

(Barnils, Alac.j) Die Mundart von Alacant von Dr. Pere Barnils, Bar- celona, Biblioteca Filològica del Institut de la Llengua Catalana, 1913.

(BDC) Butlletí de Dialectologia Catalana, Barcelona, Institut d'Es- tudis Catalans, 1913-1925.

IBDLC) Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana pel Rt. Dr. Mossèn Antoni M.t Alcover: Mallorca, 1901-1926.

(Bourciez, Line.) Elements de Linguistique Romane par Edouard Bourciez, Paris, Rlinchsiect, 1923.

IDarmesteter, Morph. Synt.)' Grammaire historique de la Langue Française: Morphologie, Syntaxe, par Arsène Darmesteter, Paris, Delagrave.

Diez, Gram.) Grammaire des Langues Romanes pat Frederic Diez, Paris, A. Franc, 1874-1876. I

(Forteza, Gram.) Gramàtica de la Lengua Catalana por Tomàs For- teza, Mallorca, 1915.

lFouché, Phon. Morph.) Phonetigue et Morphologie historiques du Roussillonnais par Pierre Fouché, Toulouse, E. Privat, 1924.

(Grandgent, Old. Prov.) An outline of the Phonology and Morpho- logy of old Provençal by C. H. Grandgent, Boston, Heath and Co. 1909.

(Hanssen, Gram.) Gramàtica històrica castellana por Federico Han- ssen, Halle, Niemeyer, 1913.

Levy, Prov.) Provenzalisches Supplement- VVòrterbuch von Emil Levy, Leipzig, O. R. Reisland, 1894-1924.

(Men. Pid., Orie.l Origenes del Espafiol por R. Menéndez Pidal, Ma- drid, Centro de Estudios Históricos, 1926.

(Metge, Somni) Les obres d'En Bernat Metge: Lo Somni, Barcelona, R. Miquel y Planas, 1910.

(Meyer-Liibte, Gram.) Grammaire des Langues Romanes par VV. Meyer-Liibte, Paris, H. VVelter, 1889-1906.

IMeyer-Libe, REV/) Romanisches Etymologisches VVòrterbuch von VV. Meyer-Liibte, Heidelberg, C. VVinter, 1911.

(Nonell, Arnal. Morf.) Anàlisis Morfològich de la Llenga Catalana, pel P. Jaume Nonell, Manresa, Tip. St. Josep, 1895.

(Par, Sint.) Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge per Antfòs Par: Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1923.

IRFE.) Revista de Filologia Espafiola, Madrid, Centro de Estudios Históricos, 1914 ençà.

NOTES LINGÚÍSTIQUES GRAFIA

Il. L'autor nos mostra com en los escriptoris aciensats y cenacles literaris, nostra llengua era ja pervinguda a fixar les formes definitives de bona còpia de sos fonemes. Potser aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia, hi es palesa una segura regularitat en la representació gràfica dels fonemes heretats del llatí, en guisa qu'al contrari d'altres escrits més vells, les discrepàncies qu'ell comet ab sa pròpia manera normal són tan escarses que, compte ha- but de les errades de còpia y àdhuch de les de primera redacció, no autorisen pas a retrèureles'i com a confusió ortogràfica. En quant als fonemes romànichs, per exemple los sons palatals, segueix igualment un mètode clar y rahonable que, jatsia no coincidexi ab los moderns, jo no sé pas veure que losi sigui interior.

Ortogràticament Curial representa un avençament respecte al Somni de Bernat Metge, novela ab la qual serva altres punts de re- lació. Més enllà. ja seria vinguda la fixació ortogràfica, mes aquesta passa no la donà nostra literatura, ans en lo mateix Curial, hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien d'es- pandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària.

I. — Vocals

2. Es una mostra de falsa correcció la diptongació de: cerguar (8198) (").

La grafia vocàlica es normal, excepte pera i precehida de vocal àtona (ci. n. 17).

II. — Consonants

3. Oclusives p, b, t, d, P, Q: quant són implosives l'escriptor té penjant a emprar la grafia etimològica, anch qu'aquesta sigui sonora y ell vulgui representar un sò sort: dubtar (476), dubte (1633), obte (7634), cobdicia (9136). En cambi: dissapte (7010).

(1) Men. Pid., Orro. $2.

Notes lingiíistiques

Lo predicament etimològich de les sonores l'indueix a alguna falsa correcció: abfe — APTUS (242, 10647). També interpret igualment de- xebla £ DISCIPULU (12883) ahont la p es explosiva, no es tant ferm en la conservació de la sonora quant aquesta es devinguda final, d'una banda tenim: sab (1021), fard (10668), cab (11740), sabs (8049), des- forb (9611), fastig (71624), y de la altra: perts (1916, 10827), crech (8461). :

4, F majúscula: es, Sovint mes no sempre, doblada: F/esta (4467, 5852), Ffrança (6522), Ffebus (6531), F/ranceses (65069), Fflamenchs (6793), Ffatima (12980), F/faraig (12521, 12524).

Emperò Festa (4450, 4428), Febus (6533), Francesos (6577), Faraig (12659), Foix (6527).

5. Re: sempre qu'es final, la c va seguida per 4. crech (8461), carrechi (9227), Duch (9228). Hi trobem, a voltes, sense, la partícula ajermativa oc (9423), per ralions palesament etimològiques.

6. s, Z:les lingiialveolars fricatives sorda y sonora venen repre- sentades com avuy per S-, -SS- y -S-. Pera la sonora trobem qualque vegada també 2. donzella (7411).

7. di: la lingiialveolar atricada sonora es representada usualment per fz: solemnització (14278), solemnitzar (15084), atzembles (14809), ensutzada (11545), sutzura (11546), grafia qui no pot ésser més fonètica ni llògica. Algunes vegades trobem la z sola: solemnaizar (14268), allegorisades (10120), moralisat (12423), lo fet qu'algunes d'aquestes paraules més sovint venen grafiades /2, prova quaquest es lo sò llur y qu'aquest es lo sò que representa la Z sola intervocàlica.

8. l:la/ doble es grafiada // exactament lo mateix que'l sò / de que tractarem en lo n. 19: damiselles (G858), estellificada e collocada (11252), pillola (10401). Avuy encara no estan los gramàticlis mo- derns d'acort sobre un nou signe qui representi aquest fonema, li. d'E. C. y Mossèn Alcover adopten /'/.

Registre algun cas de / simple iinal indebudament representat per ll: fills dor (1563), foll (9915). Aytal grafia era estada molt trequent en periodes anteriors.

9. ds: lo sò doble que representaven los llatins per .r, es axís mateix gratiat en mots erudits: execucio (814), examen (8557).

10. Prepalatals: es en aquestes, ensems qu'en les medipalatals 1, 1, escatides en los mn. 18, 19, ahont nostres escribes hagueren d'aguar l'enginy per tal de resoldre ab l'alfabet clàssich fonemes qui no hi encaxa- ven. Llevat de la /4 castellana y // hispànica, podem afermar qu'en cap

8

Grafia

pahís romànich gosaren afayçonar signes nous, comprenentse, donchs, que les solucions adoptades sien totes impertetes. Y no podem retreure a nostres escriptors clàssichs fretura de decisió, quant modernament enla fixació de l'ortogratia qu'ha promogut ll. d'E. C., no'ns som atrevits tampoch a exirnos dels carreranys ortogràfichs marcats pel llatí. Nostres clàssichs, al comprovar que llurs Sons palatals no's tra- duhien bé per simples consonants clàssiques, assajaren manta solució, decantantse, pera'ls iricatius, a valdre's de la semivocal 4 (1), tricativa també, y pera'ls atricats a acoplar dos signes, com verament exigexen aquests fonemes. Es natural que fessin molts passos endebades y que fos ben a poch a poch que pervinguessin a senyalar unes grafies pre- dominants, qui serien estades absolutes, si la tradició literària mo tos embastardida devers 1425. No es exacte, donchs, metre en relleu les discrepàncies llurs en grafiar los matexos sons, pera compendre la si- tuació general ortogràfica d'aquells temps s'ha de sospesar la marxa de tals discrepàncies, les quals s'anaren esborrant de mica en mica entre los bons autors (en matèria d'ortografia y d'estil han d'ésser rebutjats los testimonis dels escribes poch erudits, y noresmenys los dels copis- tes) y unitormant alhora dins de cada hu d'ells. La conclusió innegable es que nostra literatura hauria assolida la fixació ortogràtica escayenta, més depressa encara que Castella y França, ahont d'altra part regis- traren evolucions tonètiques tant relativament tardanes com la 4, 0, (ge- neralisades al s. XVI) y la dels diptonchs 0è, zvò, zva.

Ii. Curial es potser la obra qui s'acosta més a lo que sembla anava a ésser l'ortografia normal catalana, cosa comprensible, si's ta esment en la època en que tou escrita y en lo aciensat que mostra ésser son autor. Es potser aquest lo mèrit més excels d'aquesta novela: la forma gràfica hi es encara més regular qu'en Metge.

12. c: pera la prepalatal fricativa sorda, Curial nos conterina la solució que veyem ja en lo Somní de Metge (ms. A.), qui es la general catalana, si es mitjanera lo sol signe ., Si es final Le. matexa (793), /exada (7086), a.vo (6961, 9418), congo.ra (7440), exit (1645), merexia (1687), crexeran (8242), uaxella (8261), crexia (8515), conexer (8610), desaparexent (9629), esquexa (9333), aquexes (9173), etc., mateix (7915), Foix (15925), aqueix (7918), puix: (8170), constitueix (8501), prohibeix (8503), etc.

Açò no es obstacle pera que a la .t sia avantposada una i, en aque- lles encontrades ahont s'hi nota, assenyalades per Mossèn Alcover (1),

(1) BDLC. VII, 206.

Notes lingúitstiques

aytambé anota exemples de éx per e Menéndez Pidal en documents castellans d'abans lo s. XII (') considerant la i, adés com mer sò des- enrotllat de la £ en lo boldró llatí fs, adés com pura expressió de la palatabilitat de la .r.

13. j: també coincidexen Curial y Metge (ms. A.) en la adop- ció de la grafia única i pera trelladar lo sò prepalatal fricatiu sonor. Ací hi ha discrepància ab la j que'l renaxement generalisà y que s'es- pandí en nostre corrent literari, mes cal observar qu'en la llengua clàs- sica no existia la grafia /, y qu'en llatí vulgar la Í en hiatus devingué una semiconsonant fricativa medipalatal: no hi havia, donchs, mellor signe pera traduhir lo fonema /. enueiosos (144), maior (643, 9271), balbu- ceia (1427), assaiaren (1427), aiusts (7190), cobeiada (7214), enueia (6826), /esteiarla (6831), etc. La unanimitat en la /, me fa interpreter fugen (9336) com /, ço es prepalatal africada sonora, tal com encara avuy se pronuncia en diverses encontrades catalanes.

14. é: quant es mitjanera Curial trellada la prepalatal africada sorda per 4r, quant es final per io, ab més regularitat qu'altres clàs- sichs catalans: 4afra (7861), hatxes (7762), desempatxa (8422), desempatxets (8423).

. mig (6653), desig (1021, 1516), forneig (2691, 4590, 7535), enuig (1927), veig (1911), goio (10360), puig (9848).

No he trobades altres excepcions que empachar (8978), desem- pachets (8419), ab ch castellana, jatsia que Curial mostri influències d'aquesta llengua, per ço que fa a la c/: d'aquest mot, creyem que la derivació fou francesa, puix sos escribes la usaven ab vàlua atricada ja feya temps ("). Llevats aquests dos casos resta ben establerta la grafia devinguda després definitiva. Metge dupta quelcom, quant es final, entre i0, YS.

15. j: es pera la prepalatal africada sonora ahont trobem menys regularitat. Quant es inicial la grafia es /: ja (7439), jorn (7477, 9232, 9265), judge (8142), y qualque volta i: ia (7107), iatsia (9272), o bé o: germans (1472), genoll (71410). La justificació de la discrepància es palesament etimològica (1 llatina — /, dy (DIURNU) 2 j, la g de germe- nu, genuc'lu continua). Jo assigne an aquexes /, g inicials la vàlua afri- cada, tal com encara avuy en moltes encontrades catalanes, no la frica- tiva a la qual es devallada en boca dels barcelonins.

16. Quant es mitjanera trop: /. desitjant (8653), destjaua (9263),

(1) Men. Pid., Orío. $ 62. (2) Men. Pid., Oric. $ 85.

10

Grafia

mijanit (7828), fastijosa (9937), rebujas (2567), pújor (5109), hujada (7544, 9513), enujar (8037), lija (1700), etc., g: romiage (624), pas- sage (10753), estogi (9293), uiage (10603), desiges (183), loges (1256), linage (6989), ymage (7443), etc., i: Joia (1169), j: jutjar (9996), fe: viatge (1070), boscatges (10743), guiatge (11053), lotges (1124), dj: adjutoris (8493), dg: judge (8142), judgaua (2831, 7482, 10083), etc.

A mon vijarès la forma l/ofges entront /oges, loia, testifica la vàlua africada de totes les transcripcions precehents. Resulta, donchs, que quan í es inicial, nosaltres modernament tampoch som pervinguts a la unificació y esmercem les dues matexes grafies de Curial, essent medial, aquesta obra, certes, mostra molta confusió, mes faci hom esment qu'una de les solucions -£G- es la nostra moderna y qu'una altra -dg- li es molt mellor fonèticament, per quant representa com cal, per una sonora, la primera part de la atricada.

17. y-, -l: la semivocal fricativa medipalatal sempre es represen- tada per y, de conformitat ab la fonètica y ab distincció clara ab la vocal i: cuyda (1604), joyes (8094), caygut (8758), meytat (8997), joyells (1559), luyti (9279), etc.

D'ací sens dupte derivà la habitut incorrecta d'escriure igualment y en representació de la vocal plena i, quant aquesta segueix altra vocal: oyt (5520), playa (6590), loy (lo'i s lo li), grayr (10344), proveyre (554). /

18. un: la gratia de nostre autor pera la medipalatal nasal es ja la definitiva en nostra literatura, ny: senyor (6989), menys (1212), seny (7604), enpeny (1918), enginy (8605), etc. No se li observa cap va- cilació, com tampoch a Bernat Metge. Ny introduhida per nostres escri- bes vers mitg segle XIIIÈ ('"), havia assolit un fort espandiment en lo s. XIV.è

En dos passatges del manuscrit, senora (3735), pefora (12728), lo titillet sobre la 7 té la matexa forma exacte, qui determenà la 4 cas- tellana. Faci esment lo llegidor que hi ha qualque indici que'l copista era castellà, o quant menys usava dita llengua.

19. dl: quant es mitjanera O final sempre es gratiada // com avuy: enlla (1284), fallia (1303), caualler (1556),òurella (1563),sella (2729), marquella (2734), Guillalmes (8651), ull (1327), cauall (2726), etc.

La única excepció anotada es alargant (1761), sens dupte per

(1) Cf. A. Par, Notes lingúistiques sobre cartes catalanes anteriors al s. XI v.è pàg. 23. Barcelona, eReal Academia de Buenas Letras-, 1924.

11

Notes lingúilstiques

influència analògica de son component /arch. També trop espafles (3175), mes no es segur que -£/- siguin incorrectes y representin lo modern //, y no la lingiialveolar lateral prolongada /'/, qu'avuy serva'l mallorquí, y qui antiguament era representat sovint per Hl.

Quant es inicial, nostre escriptor, com los de son temps, dupta entre transcriure resoltament la realitat fonètica // o respectar la tradi- ció ortogràfica llatina y escriure la grafia, llavors ja convencional, /, puix era pronunciada l: lleuades (1439), llaços (1753), llit (1797), llamentets (2560), llança (2729), llassa (3279), lliça (3423), lloch (4478), lladonchs (7104), lla (6680), etc.: launes (1281), lunyaren (1374), labis (1427), lagremes (1554), legits (1555), lit (1936), liço (2480), letres (2490), leo (2635), lassa (3294), liça (3430), lum (4588), lur (5431), loch (7188), ligar (71205), ladonchs (6793), /ançes (3488), longa (7945), l/amp (8618), las (8652), etc. Noms iguals es- crits d'abdues maneres, com (if, llassa, lliça, lloch, lladonchs, llança, proven que la grafia / es un arcaisme.

III. — Altres particularitats

20. Ab: en català hi hagué una confusió en l'ús de les preposi- cions en (€ IN) y ab (€ APUD): la primera era pronunciada din, essent avençat lo punt d'articulació de la a, qui de lingiialveolar passà a bila- bial oclusiva my la segona, pronunciada ch, se nasalisà devenint axís mateix cn. Aytal confusió en llur ús dreturer, qui's pot comprovar en molts documents y perdura en moltes encontrades, amenà a introduhir una m en la grafia de ab. nostre autor sempre l'escriu correctament, llevat de qualque amb (6405, 15041), qui nos traeix la forma fonètica ja viva llavors.

21. Miamor, suamor (399,617): es notable que sempre nos dóna nostre text com a encunyades en sengles paraules les determenacions juxtapositives mía amor, sua amor, jo no crech que's tracti d'una simple elisió y me fonament en qu'es perdurat fins a nosaltres nos- tramo (10938) ab la significança especifica de Nostre Senyor.

FONETICA

I. — Vocals

22. a: anotem, igual qu'avuy: pregaries (1027, 4916), cultisme qui ja era introduhit en substitució de la forma regular tant usada per Lull preguera, la qual nos dóna la transformació normal del sufixe -ARIA D atra Y era.

23. és: la forma moderna, monoptongada y protètica cròl (arrel), fou precehida per la corresponent a RADICE, la qual es ben notable que sia registrada en un text tant tardà com lo de Curial: rayls (1596). En Lull hi es molt abundosa.

La è es conservada en souen (732), (£ SUBÍNDE), com en los demés clàssichs, lo pas de e a i es modern y les explicacions que n'hem llegides no'ns plauen gayre.

24: ó: quant se trova en hiatus usualment devé 4: CODA D cóa — cua ('). Emperò en aquest mot la d'persistí més temps y impedí la formació del hiatus, quant los altres mots parions, a causa del encontre de les dues vocals, ja tenien convertida la ó en 4. Lo resultat fou qu'en CODA se perpetuaren llonch temps les dues vocals, àdhuch després de la cayguda de la d, axís llegim: coa (6826, 9991) com en tots los altres clàssichs catalans.

25. a àfona: observem que SATÚLLU(M) XY sadoll (en tr. sadol, saoul, soúl), mes, per assimilació ab la ó tònica, registrem en Cu- rial: sodolls (12176), sodollen (10726).

26. e àtona en posició pretònica: Curial la conserva en: eguals (7762), tractament fonètich regular de AE àtona, qui modernament es devinguda i per influència de la :v subsegient (), deceplines (6419), desfavor (148), desfreçat (3782), evolució regular del prefixe DiS, del qual hem heretades formes espontànies en des- (desviar) y cultes en dis-, emplir (15327) — iMPLERE, torma igual a la del provençal, en lloch de umplir, entegre (159571) L INTÉGRU, paroxiton y no íntegre com per cultisme tem avuy, confermant (9890), afermas (10327), afermant (12262), corresponent a FIRMARE X fermar, com en los altres clàssichs catalans, (poch temps després, però, de nostre text, ja

(1) Fouché, P/ion., 52. (2) Hanssen, Grar., 195.

Notes lingúiistiques

devenen abundoses les formes cultes en /: confirmar, etc.), obfenguda (12204), contenents (10449).

La e se tancà en i, quant era seguida de NCT, o, en general, de nasal, gutural y una altra consonant, en los nostres exemples aquesta tercera manca y per açò en la època clàssica dits mots duhen e, mes ja en lo mateix Curial tenim obtindras (9615), qui mostra lo pas modern a i, napoleta (2689), qui serva la e XL 1 de NEAPOLITANU, jatsia que la veu sigui culta, regueris (9914) respon axís mateix al llatí vulgar REQUAERÈRE.

2/. Havem e X i en: gigantas (3924), £ GIGANTE — ACEU, per acció de la prepalatal j (8) precehidora de la e (Li), cirimonias (8484), L CERIMONIA (festum solemne, Ducange), ahont atribuesch la primera i a la acció analògica de ciri: millor (9257), XL MÈLIORE, única forma en nostre text, talment com avuy fem a Barcelona, a diferència de moltes encontrades ahont diuen méló, lo pas de È a i s'explica ací per anar seguida de una consonant medipalatal, chrisfians (12119, 14354, 14625), talment com dihem ara, ab la i analògica presa de Christ, y a diferència dels demés clàssichs qui usualment escriuen chrestia, brevidat (6300), novitat (9567), navigacio (11135), aparen cultismes, en lloch dels normals, Grevedat, novedat, navegacio, re- quirir (582), requiridors (9749) per assimilació a la / subsegiient.

Anotem AE Y i en: quistioneiar (8743) L QUAESTIONARE — IDIARE.

28. Tenim e X o (u) en: sobollié (14402), igual a la torma pro- vençal, en los altres clàssichs tenim sebollir L SÈPULIRE (/), lo pas de e a o s'explica per la influència de la llabial y de la vocal o (u) subse- guents, ordonar (9367, 14611) enfront de ordenar (14607) també usat com avuy, qui es lo resultat normal de ORDINARE, aquella forma proba- blement tou refeta sobre ordo.

29. En posició posttònica: Curial conserva la e en: escandels, (8724) (Z SCANDALU) ahont modernament la / velar ha atreta la é tinsaÒò, passada en lo català oriental a 4 (P), lagremes (677) en la qual la post- tònica es mantinguda davant m, segurament per cultisme, manegues (3229) qu'en lo català oriental de les classes mitja y enlayrada es devin- gut manigues, com hi són passades també a i les é posttòniques del present de subjunctiu vingues, vinguis, tebeu (1985), iruyt normal de TEPIDU () ahont segons Saroihandy é X i (febi) a conseqiiència del hiatus.

(1) Anglade, Gram., 101. (2). Fouché, Phon., 83. (3) Fouche, Pnon., 107.

Fonètica

30. é: les grafies paballo (1163), sent (6724, 10158), sant (6730), raco (8646), dexebla (12883), malait (7454), foras (10353), sancera (15134) proven que la a, e, àtones no sols eren pronunciades relaxades, ans havien ja adoptat lo sò tosch indistint ab que les cone- Xem en lo català oriental. Aquesta transformació fonètica no data, donchs, d'una època moderna ('). Convé ací destriar lo concepte de tonicitat y timbre, en català oriental hom troba àtones a, €, l, O, U, pronunciades relaxadament, a més usualment, llurs timbres resten veduhits a tres é, í, u/ emperò en primer lloch 4, i són distinctes y m'apar que quimogràticament també trobaríem diferència entre 4, U, en segon lloch, hi ha encontrades que serven o, e, y àdhuch a Barcelona da a en certs noms. Com que, finalment, a Mallorca tenen é tònica, ressurt la necessitat d'empendre un estudi tonètich de la tonicitat y timbre de les vocals àtones senglament considerats.

Anotem també jagant (2633), piatat (10908, 12744), piados, laugera (9307), (entengui hom //augera), mes no constituexen proves de é, per quant en silaba inicial si la e va precehida de la semiconso- nant medipalatal 4/, devé a (").

31. o, u àtones: registrem o, u D e en: rebust (2633) per ro- bust L ROBUSTU, ergull (15119) per orgull £ ORGOLIU, en los quals per dissimilació u-4 X é-ú, remor (10482) per rumor L RUMORE, VO- lentat (10940, 11057) en lloch de voluntat L VOLUNTATE, per influèn- cia del radical volent- de VOLENTEM (P): la forma de Curial es la qu'hom trova en tota nostra literatura, enguent (13099), com avuy, pér unguent —. UNGUENTU, cas també de dissimilació, afavorit pel major nombre de mots catalans qui comencen ab lo prefixe é:.

32. uU: que la O àtona era pronunciada 4, Ssónne prova: pronusfi- caua (2599), pronusticant (7969, 8685), brullas (brollés, 14338).

Si la lliçó valorosa (2551) per valerosa era segura, hauríem un Cas de permanència, en lloch de la dissimilació 4 - 9 X é - 9 ("). Mes un exàmen atent del ms. no ha permès an En R. Miquel y Planas ni a mi establir en absolut dita seguretat.

Abans lo pas de la o àtona a U en lo català oriental, era pronun- ciada ó com actualment en lo català occidental y valencià. La grafia d'a- quella regió respecta dita o y axís escrivim obrer, etc. Es per açò que

(i) Bourciez, Ling. 2608 a. (2) Anglade, Grar., 101. (3) Anglade, Grarm., 108. (4) Hanssen, Gram., 76.

Notes lingiúitstiques

trobem polmons (£ PULMONE), com fa lo provençal, y no ter com ortogratiem avuy per influència castellana.

33. 1 àtona: i pretònica s'es conservada, emperò, quant va seguida d'una i tònica, la primera se dissimilà en e, per açò tenim vehi (XVICINU). Llegim, no obstant, en nostre text: convicines (14251).

34. au: tònica devingué ò y àtona inicial ó, tancada en U en lo: català oriental, per cultisme, però, servem encara avuy lo diptonch en bon nombre de mots, alguns dels quals també se troben en Curial: daurat (10304), auzells (11213 L AUCELLU). En quant a laudore nor- malment havia de donar loor, mes per dissimilació llegim arreu en tots. los documents catalans l/ahor, es excepcional de trobar, com en nostre text, la forma primitiva loors (8954). /

També es norma constant que jo he comprovada en les obres lite- ràries, en los documents particulars y en la llengua viva, la dissimilació- la (lé) un per lo un, fenthi excepció singular, en Curial sempre's lle- geix la forma etimològica, lo un (967, 1174, 7230).

II. — Consonants

35. p, t, Re, intervocàliques se sonorisaren: regonexets (12031).

La torma vertaderes (11788) ab sorda en lloch de sonora, com. fem avuy, es la general en tots los clàssichs.

36. -c- intervocàlica: Curial nos dóna la forma processio (2440), en la qual, com quasi tots los clàssichs catalans, la c (s) no s'es dissi- milada encara de les ss subsegients en fs hi veyem, però, l'acaba- ment culte -ió en lloch de ó (processó), dels demés textes antichs.

37. C- inicial: abans de €, í, tenia, com ara, lo SÒ S: ho traeix la gratia signe (11191) per cigne.

38. -d- intervocàlica: creu Meyer-Liibte que devinguda fricativa, d, passà a Z (S sonora de rosa), abans de perdre's. Com que C inter- vocàlica abans de i, per fs y d2 també devingué 2, tenim que JUDICIU Q juzixi S juii, aquest modernament es esdevingut Juhí //v:/, mes Curial nos lo representa per juyhi (11, 569) sens que li poguem retreure inexperiència ortogràfica.

Més complicada es la interpretació de digmenge (7155, 6915, 15086), potser la g interpreta lo sò lingiialveolar africat sort fs qui po- dria provenir de la 2 £ d'5 si era axís tindríem: didominicu Li dizumen- ge X- ditsumenge, gratiat en Curial com hem vist.: I

A

16

Fonètica

39. g-: en guasiatl, guastes (10381, 10437) ( X vASTARE) hi tro- bem la VV per influència de la mv germànica, qui donà gm /oivard/ (").

40. -n: durant lo s. XIIIÈ s'aferma generalment, que'ls paroxítons llatins, qui per pèrdua de la final eren devinguts oxitons termenats en -II, perderen també aquesta consonant. Tots los períodes assignats a les transformacions fonètiques han d'ésser comprovats, si es fahedor. Sens gosar, donchs, a dir si es o no un arcaisme, registre que Curial conserva quasi sempre les -n: cosin (7188), palafren (5480), plen (7391), seten (8948), vilan (4324), man dreta (14224), soldan (14571), sobiran goig (14619). Trop, però, les excepcions segiients: pa (12175), ui (12175), solda (14686).

41. -r final: la pèrdua d'aquesta consonant fou general en nos- tra llengua en termens que, llevats los infinitius qui formen paraula fonètica ab sos enclítichs, podem assignar a iniluència culta sa pronun- ciació moderna, faci's esment, per exemple, que'l barceloní émór es a Mallorca émó, que /è anomenen a Manlleu lo riu qu'en les terres baxes fem /èr, que la pronúncia vulgar es pc lé marc y no per... L'escriba de Curial traeix la fonètica contemporània al escapàrseli: ministres (1575), dines (8094, 9460, 10426, 10534), al costat de diners (8158, 10426, 10459), trompetes (15286).

Per influència de la r final, la llengua n'introduhí ben prest una altra en la primera silaba de lresor, es digne d'ésser esmentat que nostre text serva la etimologia escrivint sempre thesor (217, 391), thesorer (14811).

42. -pt-: mostra la reducció vulgar a f en: catiueri (Z CAPTIUE- RIUM ab termenació ERIUM L TESIUM) (P), catiu (2 CAPTIUU) (14443). En provençal y en català tenim a més cautiu, y en castellà cautivo, que com bautisme Hanssen qualifica d'antichs mots doctes (P).

43. -tr-: abans del accent, la É se Sonorisà y tricatisà, devenint dr, quis palatalisà en ir, quant aquesta semivocal s'escaygué al costat de 0, fou absorbida per la darrera, -oyr- — -or- y axis tenim sempre en nostre text: porets (930), poria (1207), pore (2131), pora (10724).

44. -Ct- D yt, y axís NÒCTE — nuyt (2590, 9231), qui es la forma que llegim sempre en Curial, com en altres clàssichs, y que més tart passà a nit.

45. -gn-. donà regularment u, emperò en alguns mots cultes la

(I) Fouché, Phon., 93. (2) Hanssen, Gram., 314. (3) Hanssen, Grarn., 160.

17

Notes lingúlstiques

2 S'assimilà a la n resultant nn: innots (13310). No cal dir qu'en altres la forma llatina fou cultament servada regne (10699).

46. -mn: devingut final no's palatalisa en dan (€L DAMNU) (10403, 14370) qu'avuy sempre fem dany.

47. -mpt-, -mpr-. perden la consonant mitjanera, qui s'assimila ab la m per tenir lo mateix punt d'articulació, y devenen -mét-, -mr-, l'escriba nos dexa veure la transformació fonètica en comten (15186), comta (10342), comtauen (9396) (£X COMPUTARE), recomtar (1625), (avuy dia m On honlèn, etc.), mes nos la cela sots la norma ortogrà- fica en sompni (1918, 9606), anch que llegim igualment somni (9754, 9755), mots aquests dos últims però, de formació culta. SOMNIARE donà: Slintd ab Cayguda de la n.

Per falsa erudició registrem dampnada (£ DAMNARE, 10840), con- dampra (10025), ço que precisament rebla la pèrdua fonètica de la p.

48. —-nu-: se reduhí antiguament a U, es general en los clàssichs: coue (3936, 10012), couenga (9875), couinent (10329). Emperò, en Cu- rial se dibuxa una reintegració etimològica que la llengua havia d'adop- tar definitivament ab conuenen (1857), conuenia (9791), per couenen, couenia, com fa encara Bernat Metge.

49. —-nm-: caigué la n en: comouent (11070) avuy conmopent.

50. -np-: s'avençà la n devenint -mp-: se leva dempeus (12047), emperò ab enpeguit (233) l'escriba no cau en la tentació de reproduhir lo llenguatge parlat, qui per influència del punt d'articulació de la p fa avençar lo de la n fins a devenir m.

51. -ns-: cau la n en costrets (15510) per constrets.

92. -SC-: abans de devenir c, PISCE — prec, pasSà per dis: peys. Aquesta forma era inalterable en lo plural. En Curial la registrem sol- sament en aytal nombre, y en cambi en singular tenim la torma més evolucionada peix: singular peix (11068), plural peys (9337) (Ci. n. 65).

53. -rs-: devé -ss- y axís llegim: cossari (10471) per corsari, tra- ves (12118) per travers (€ TRANS VERSUS) (Cí. n. 41).

594. -rp'S: perdé la p y modernament la r: lòs (A CORPUS). Nos- tre text nos dóna repetidament la etapa entremitja cors (12328, 14626) ben suposada, mes no documentada per Fouché (') (Cf. n. 41).

55. -rbr-: s'es dissimilat en -sír- en lo mot SARTOR X sastre. Nostres clàssichs escrivien, però, la forma etimològica, y axís llegim: sartres (9233).

(1) Fouché, P/on., pàg. 178.

18

Fonètica

56. l-F oclusiva: es molt general en català lo pas de J/ a 4 (puéehau, eubèriòl, saubyc per Puigsacalm, albercoch, sàlvia). L'ale- many herald ve perpetuat en nostre text per haraut (4958), registrem també alciure, alciuria, alcies (8663, 4828, 12500), formes rares en lloch de auciure, aucir, auccis, ben trobadores en nostres clàssichs y en lo provençal antich. Com moltes o àtones inicials llatines, OCCIDÈRE se diptongà en auciure y la u per regressió fonètica passà a / velar.

En altres mots la J desaparegué y axis fem avuy bulé per bolquer, n'es un exemple de nostre text: atretant (€ ALTERTANTU) (9518).

II. — Fenòmens esporàdichs

57. Pròtesi. — Del llatí GLADIUM avuy ne fem ésglai, de PRUNA, éspurnè, de AD HERI, éL, de AD HODIE, ébui, mes registrem purnes (6696), ir (€ HÈRI) (537, 4143), fuy (X HODIE) (2909), sens pròtesi, y tu (2841) ab uU protètica. Tampoch registrem pròtesi davant la 1: reglat (X REGULARE 14615), rugada (2 RUGARE 8315), ronçat (9673), redo- nir (9833), qu'avuy fem érceeld, eruga, crunsa, crèdit.

En quant als verps pseudoparasintètichs moderns cméncsa, Eiunsela, ègrèl, éjusta, èpidèsa, etc., en nostre text, com en los altres clàssichs qu'he llegits, sempre aparexen sens la preposició etimològica ad: menaça (10043), consellaua (10396), grayr (10344), justada (9848), pedaçada (14922). Com a excepcions sols registre: aconseguexen(10154), aprofit (9323). Si noves recerques confermen que no's troben "formes compos- tes anteriors a 1425, haurem d'admetre qu'hem heretades del llatí les formes modernes a travers del castellà. l

598. Epítesi. — Un cas molt peculiar de e epitètica es franquille (15080) per tranquil, per quant coincideix ab la redacció que també dóna Metge d'aquest adjectiu. (Cf. Somni, darrera ratlla). No es, donchs, una singularitat. També tenim lo cultisme triumphe (9254) per triomf o pel modern castellanisat friumfo.

59. Afèresi— Ne són casos notables: breus, semblea, nemichs, per hebreus, assemblea, enemichs, en: les males costumes de breus sens pietat (3915), que resta pus a fer a breus sens pietat (4334, 5107), yo no crech que semblant semblea fos james (8461), com a nemichs se combatien (12090), ahont no interpret la a com a representant de la € qui manca en nemichs, per la ralió que com, essent preposició predica- tiva, sempre regeix a. També tenim darga (13423, 13450) per adarga, sens l'article alarp al, a.

19

Notes lingúiistiques

60. Síncopa. — La registrem en consentria (13033), ahont r ha absorbida la i subsegúent, tempra (11503), avuy tempera. En cambi, no s'observa en peresa (10952) avuy prèxè.

G1. Reducció de diptonchs.—Ne tenim un bell exemple en salcon- duyt (11053) per saulconduyt, ahont, exactament com en alciure per au- ciure, constatem la inflexió contraria a la / qui's vocalisa fàcilment en 4.

62. Fonemes transitoris. — Quant, a conseqiència de perdre's g intervocàlica pretònica, les vocals a e pervingueren en hiatus, es custuma de la pleps, mes no dels erudits, resòldre'l ab la interposició de la semi- vocal y. Clàssicament, però, no s'hi adonaren gayre. En Curial contra reyal (8859, 10776) he registrats: lealtat (9741), realme (3636), re- traentse (8643), — Í TRAGÉERE ('). Altres voltes lo hiatus s'es resolt ab la pèrdua d'una vocal, p. ex. avuy, mestre, nostre text tampoch fa la reducció: maestres (8599).

Lo hiatus pot provenir d'una c intervocàlica abans de €, i, devin- guda Z y finalment cayguda, y, noresmenys, de Íy no apuyada pretònica qui s'africà en d2 y se reduhí a fricativa Z, desapareguda també, axís llegim desplaer (9823), pereosament (10045), trobem, però, la 2 en: plasent (9860).

En insoferible (303, 14999), soferien (15006) soferir (13566), s'es produhida una e transitòria per la ESC OMPOSICIÓ de la vibrant al con- tacte de la f.

En toldre (895, 947, 2551, 8628, 10710), provinent de TOLL(E)RE — tolre, s'hi es,insertada una d qui ha persistit en la llengua moderna. Curial ja la adopta, donchs, com també en lo boldró -ndr- qui's resol- gué ab la pèrdua de la d, y axís de "PRENDERE — prendre —. penre. En tots nostres clàssichs sovintejen les formes penre, penra, penria, etc., mes no en nostre text, ahont una d transitòria reocupa son lloch: pendre (2144), etc.

63. Metàtesi. — vIDUU D bidu, VIDUA Y Piduc, Són qualificades per Fouché de formes cultes, puix la llengua espontàniament teu la metàte- si Midi, biudé, aquestes formes existexen en tot lo domini català, enclòs lo rossellonès, y noresmenys, en provençal, en guisa qu'es dificil expli- carse una influència castellana. Curial nos dóna: viuda (1875, 11945, 15092) y vidues (S035).

Esturments (11823), en lloch del cultisme instrument, es la forma vulgar derivada de INSTRUMENTUM D estrument y per metàtesi esturment.

(1) Graundgent, O/d proo., 162, (29).

20

MORFOLOGIA

Il. — Noms

64. Flexió casual.— L'únich nom que trop esmerçat ab dues ce- sinències es Deus, Deu: emperò, a diferència de Metge (') y clàssichs anteriors, nostre escriptor no encerta llur ús correcte. Usualment es- merça Deus pel nominatiu: Deus 40 vulla (10828), Deus fe vol be (10686), Deus ta donat (9981), mes en cambi no està segur pera la forma del cas règim, y axís al costat de: per esser Deu (10777) trobem erròniament: si a Deus plau (4433, 7842, 12547). Es una de les poques incoherències gramaticals qui li poden ésser aduhides, es palesa la for- ça tradicional ab què pervingué fins an ell, la forma nominativa, despu- llada ja, però, de sa vàlua sintàctica.

65. Flexió numeral. — Los noms termenats en s, a la primeria, no variaven pel plural, prest, però, prengueren una desinència en -es Yy més tart la feren en -os, qu'es tal com són pervinguts fins a nosaltres. Convindria atitar les tres terminacions. Per ara podem afermar que, com esdevé ab la majoria de les transformacions fonètiques, lo pas de -es a -OS no fou soptat ni àdhuch breu: abdues terminacions coexistiren per llonch temps haventhi noms qui fàcilment adoptaren -os y altres qui s'hi resistiren. Sorprèn trobarne encara dels darrers en Curial. Heusací la llista complerta dels plurals de tots los noms acabats singu- larment en s.

05: enueiosos (144, 415, 8561) tramesos (3855) empesos (269) atesos (4616, 5767) presos (522, 3856, 6299) arnesos (5832) corsos (925, 14648) mesos (5697, 7504) balaxos (1599) francesos (6577) (10623) preciosos (1599, 1671, 2192, 3357, 7314, 8257) solaços (7966) llaços (1753) freturosos (8403) desijosos (1826) dubtosos (8408) passos (1999, 5832, 8571, 7428) pomposos (8477) descalços (2323) tempestuosos (9334) amargosos (3117) ociosos (10497) valerosos (3385, 8560) braços (14661) encesos (3460) escassos (14666)

41) Par, Sint., $ G1.

21

Notes lingúiistiques

-es: diverses (055, 7234, 8212, 8962, 10667, 9942, 9975, 13355) arneses (695, 3610) preses (3880) aragoneses (5834, 5835) franceses (6057, 6568, 6716, 8675) angleses (6716) genoveses (12185, 13602)

Cal notar que, arneses llevat, tots los demés noms d'aquesta dar- rera llista, o bé son adjectius, o bé substantius atributius, o bé partici- pis, ço es, que tenen dos genres. Es precisament lo contrari de ço que podíem esperar: apar que'ls vers substantius com bal/ax, cors, solaç, braç, Són aquells qui més haurien hagut de perpetuar lo plural en -es per tal com no pot ésser confós ab femenins qu'ells no tenen. Si inves- tigacions d'altres autors y de documents personals confermaven aytal resultat, podríem establir que no fou la necessitat de diferenciar los dos genres ço que influhí en la adopció de -os pera'l masculí.

No cal dir que solsament troben: la mera -S, pera'l plural dels noms acabats en sf, i9, lt, sch, etc.: gests (9802), descomposts (9976), aquests (11440), justs (11230), raigs (10906), /eigs (10525), freschs (14684), etc. Nu ia nuus (12206). Los finits en ix fan llurs plurals en yS: peix, peys (12098), aqueix, aqueys (9627, 9978, 14955).

66. Genre. — Los noms acabats en -or són sempre femenins: /a furor (9341), la color (10042), color escura (11014), la tua... rigor (13330). l

Llum es masculí: /o clar llum de sos raigs (11306), mar sempre femení (11281, 11325), planeta es usat en abdós genres: aquest pla- neta (11284), les set planetes (11700), art es femení: fota art (11825).

II. — Pronoms

67. Pronoms personals nominatius. — La única forma usada pel nominatiu de la primera persona es yo (9508). Pel plural, general- ment trobem nosaltres, mes encara hi ha exemples de 705 (11696, 11727), ço que prova la llarga persistència de la forma simple, en com- paració ab vosaltres qui's generalisà molt més aviat ('). l

68. Datiu plural de tercera persona àtona. — La única forma es /os (an ells), /ur no consta: gue les dones los fan (3291).

(1) Meyer-Liibte, Gram., II, S 75.

22

Morfologia

En Metge (') trobàrem encara una petita proporció de lurs en son ms. més antich. Resulta, donchs, en quant per Curial, contermada la idea qu'apuntàrem, que dit ms. representa lo període final del ús de dita: forma com a pronom personal, ço es assaber, les darreries del s. XIVÈ.

69. Formes conjunctives. Segona persona del plural. — Tro- bem ja vos reduhida a ds com en lo català oriental modern: sius altaés de... (9511), queus en anets... yous pusch... donar (9547).

Com en Metge, no trobem tampoch substituhit lo reflexiu tònich sí per ell, com fem ara: /a reyna retengue prop si la Guelfa (15102).

10. Pronoms possessius.Tercera persona de la pluralitat.— Metge usa sempre la forma lur, adés si adjectivament acompanya lo nom, adés Si substantivament sols se li refereix: Curial mostra bona decadència en aquest punt. Si bé llegim: han fefes tals coses de lurs persones (5428), car lo rey lur senyor (5431), lurs plomes (5780), lurs fendes (6941), dins lurs penses (8582) y mant altre exemple, també trobem ab referència a molts: pres son comiat (4944), fengue- ren son camí (8214), etc., en quantitat palesament superior als passat- ges ab lur.

En cambi, quant lo pronom es usat substantivament, Curial com Metge esmerça sempre lur: no sabem, mas dien que es llur (5345), es lur /a donzella (5860), etc. Convé fer esment qu'es ab aquesta ac- cepció substantiva que (lur s'es perpetuat fins a la hora actual en al- guna encontrada com lo Llussanés, qui no l'aplica ab vàlua adjectival. Aquesta oposà, donchs, menys resistència a la invasió de son, sa.

(1. Pronoms demostratius. — Aqueix (9735) ia per plural aqueys (9978), mes trobem algunes vegades aquesta forma pel sin- gular: ell no cura sino de menarsen la mia donzella per aqueys cami (5136, 9978, 14955).

Trobem també alguns rars exemples del derivat de ISTU en mitg dels abundosissims provinents de la forma reforçada TACCU ISTU: esta pesada e anciana carn (9888), estes mies velles canes (9870), es- tes paraules (15302).

(2. Pronom neutre (/). — Acompanya adjectius en ús absolut: los altres dos se hagueren per lo contrari (8599). La irase: en allo poch que he legit (10249), ahont lo demostratiu neutre derivat de ILLU es substituhit per lo demostratiu provinent de ILLU HOC, me fa donar la rahó an En F. de B. Moll, qui me teu observar () que /o devia ésser

(I, Par, Sint., $ 83. (2, Admès per Fouché: Morp/i., 65. (3) BDLC. XIII, 101.

23

Notes lingúiistigues

considerat com a pronom, ço que, llavors no volguí admetre. L'adjectiu (contrari, poch...) es, donchs, un predicat del pronom substantiu Jo ("). o T83. Article propri. — La forma femenina es també la moderna barcelonina /a y no pas na: la Guelfa (95, 97, etc.), landrea (136, etc.), larta (la Arta, 3832), la Festa (5539). l l

Metge, qui pel masculí, com Curial, esmerçava tostemps En, pel femení tampoch escrivia Na, ans la forma plena dona. Apar, donchs, que Na tenia ja en los ss. XIVè y XVè menys vitalitat que En, lo qual concorda ab qu'avuy sia aquella insòlita en moltes comarques ca- talanes.

74. Article definit. — En català no es substituhida Ja per / quant lo nom segient comença ab a tònica: la anima (9799).

15. Pronoms relatius.— Quant són adjectius, es a dir, quant se reierexen a antecedents qui venen expressats en la proposició principal, y noresmenys, són nominatius, los nombres totals de llurs formes quí, que, Són:

qui que tant per cent de qui Ab antecedent de persona masculina 617 — 70 90 "/, 9 y femenina 71 103 41 "h y cosa —masculina 53. — 99 65 "/ç 9 y femenina 97 100 21 "fa

Exemples: Boca de Far, qui hauia oyda missa (2979) la Priora que ho oy (4860) alguns notables actes qui son venguts a noticia mia (5972) les coses que en plaer li venguessen (7363)

Los percentatges anteriors nos donen la confirmació lingitística de la època en que fou escrit Curial, sien, a aquesta fi, comparats ab les dades estadístiques de les altres obres de la literatura catalana y dels documents particulars en vulgar, que tinch estudiades cronològi- cament en mon treball publicador en la Revista de Filologia Espa- nola. Les de nostre text nos senyalen preponderància quasi absoluta de qui ab persona masculina (la experiència m'ha demostrat qu'un 10 "/o, com li manca, es menyspreuable, per ésser sovint originat per errades del copista o inadvertències del autor), preponderància fe- ble de qui pera cosa masculina, inferioritat de guí, O sia preponderàn- cia feble de que pera persona femenina, y forta interioritat de qui pera cosa femenina.

(1) Aquesta es també la teoria de Bello Grar. 271: en cambi Cuervo Nofas a la Gram. de Bello, 46, veu en /o un article.

24

Morfologia

Tenim ací dues influències entrecroades: la clàssica llatina de quí pera'l masculí y que pera'l femení, aquesta influència fou culta, y la he observada en diversos autors catalans per exemple, Bernat Metge, Antoni Canals, Auzias March, Filla del Rey d'Hungria, etc. D'en- tre los escriptors tocats dagel eruditisme, aquells pertanyents al segle XIV y començament del XV s'hi conformaren més fidelment que'ls posteriors. La segona influència es la exercida pel interrogatiu QUIS, QUID al fondre's ab lo relatiu QUI, QUAE, y donar los dos únichs jonemes Ai, Re (gui, que): semànticament qui restà enfortit pera per- sona per QUI(S), y que romangué enrobustit pera cosa per QUID. Ab- dues influències minaren, en lo fons, la forma quí, la qual creuen los lingiístichs qu'era la única del període romànich primitiu, (jo en dupte, però), aquella se resistí més en la posició més afavorida, la de persona masculina, d'ahont, però, fou gradualment exclosa. Bona còpia de dades m'ha permès seguir aytal evolució sintàctica, me reteresch al tre- ball esmentat.

16. Pronom interrogatiu.— QUINAM dota quina, lo qual per sa terminació fou près per femení, y desenrotllà analògicament lo masculí quin. C. H. Grandgent (') apunta que també devia haver-hi QUINIAM qui produhí en provençal quinta, quinh. L'ús que fa Curial d'aquest interrogatiu es sorprenent: pel femení adopta invariablement la forma quina: quina terra (4385), etc., mes pel masculí sempre trobem quiny, y dech aclarir qu'un curosissim examen paleogràfich no m'ha dexat cap dupte sobre la 4 final del ms., quiny brogit (160, 1815, 1902, 2047, 2335, 4515, 4975, etc.).

No socli gayre enclinat a admetre pera la forma masculina una in- fluència provençal, més forta y concreta que la general debuda a la identidad de sòca, la qual, d'altra banda, en lo temps de Curial ja s'era anat esvahint. Es més planer de creure que QUINIAM també trascendí a terres catalanes, anch que fins ara jo no l'hagi vist assenyalat. La única dificultat radica en que si QUINIAM se perpetuà en català havia d'ésser primerament pel femení, y Curial nos dóna l'ús contrari. No pot resol- dre's aquest problema sens resseguir la vida d'aquestes formes en los altres autors y èpoques.

17. Pronoms indefinits. — A diferència de Metge, Curial es- merça ben poques vegades Hom en sentit general afirmatiu: e hom deu fer de si alguna cosa nova (10131), ans l'acompanya usualment

(1) Grandgent: Old Proo., $ 134.

25

Notes lingúiistiques

de la partícula negativa: hom del mon no podia conexer (7540), no les ha hom tots anys (9711). Fa major ús de se, com avuy.

Igualment ab sentit negatiu, com en francès, usa persona: yous dich que persona del mon nos deu planyer de vos (3275).

A diferència de Metge qui escriu abdues formes, a/cu y la sonori- sada algu ('), Curial sols coneix aquesta darrera: alguna (9626, etc.). Com en aquell escriptor, en nostre text trobem sempre la partícula ne- gativa acompanyada de a/gu, en lloch de ningu, com tem modernament: no veent algu de sos amichs (9780), dels amichs de Curial algun no romas (9778), ell no li hauia errat en alguna cosa (9765). En lloch de ningu, ningun la forma exclusiva de Curial es degu acom- panyada de negació: dquiny profit lin veP Certes, no degu (10375), aquesta no la furtes a degu (137, 426, 10736, 10849). Aquesta for- ma, segons Grandgent (") dissimilada de negu, (€ NEC UNU), s'es per- petuada fins avuy en lo català oriental ahont molts subjectes sols cone- xen dingú. i

L'interrogatiu qual acquireix vàlua indefinida ab la significança de qualsevulla: e qual caualler es aconseguit li es forçat de caure (6750).

En sentit de qualsevol qui trop quisque (P): quisque fu sies (860), e quisque al deuant los uenie (6077), quisque fonch aconseguit mort o nafrat cahia (10509), quis que ella sie (15301).

Per quelcom trobem usada constantment una forma insòlita, guea- com (6024, 6639, 9467, etc.), qui es paleogràficament indubitable. En provençal, segons Grandgent, hi hagué les formes qualacom (£ qual - aço), quesacom, quesacor (£ QUiD — ques — aço, o bé de que es X ques "T aço) ("), a les quals Anglade afegeix gueacorm (). No puch, però, admetre aquesta forma com a provençalisme, com sia que la usa també un escriptor valencià molt anterior al de Curial com es N'Eximeniç ("), l'estil del qual es alhora pur y popular.

SINGULOS D sengles (en castellà seros, sendos) ab la signitica- ció de quiscunament: sengles molé belles hacanees (9239).

Cascun (£ QUISQUE —— UNUS ab ingerència de cada) () es usat

Il) Par, Sint., $ 136.

2) Grandgent, Ol/d. Proo., $ 136 (16).

(3) Hanssen, Grar., $ 969 deriva l'homònim castellà de qui se quiere que: mes lo: català prové de QUISQUE.

(4) Grandgent, O/d. Proo., $ 136 (9 y 22).

(59) Phion. et Morph., 155.

(6). Doctrina compendiosa, 836. Edició propera a ésser publicada per En Miquel y Planas y N'Anfòs Par.

(7) Hanssen, Gram., $ 559.

26

Morfologia

sovint en plural, contra ço que diu la lògica: los quatre cauallers cas- cuns en ses propries tendes (8483). Lo mateix fan tots los altres clàssichs.

Altri: usualment nostres clàssichs l'usen en cas règim (com cor- respon al datiu fALTRUI) y axís es com l'hem heretat avuy en la frase: treballar per altri. En Curial, boy servantseli la signiticança univer- sal de qualsevol home, tot altre home, lo trobem indistinctament en nominatiu o règim: d'ha altri en uostra companyiaP, si altri nol uos toll (15149), foren daltri (10804), per quet cambies per altri (9980), fets daltri (808), ne a altri (5449).

Atretant: ab la significació comparativa de igualment tant: crech que li faça daci quant atretant com yo li he fet fins aci (9518).

Als: segons Meyer-Liibxe provinent de YALIUM—ALIUD ('), qual- sevol altra cosa: si als Ai pogues fer (9522), dals nos parlaua (6221), ni era per als uengut (14507).

Aldre: als donà lloch a la combinació al re, ço es, altra cosa, en- cunyat un nou pronom indefinit, prest s'hi intercalà una d transitòria, com folre X toldre, valre X. valdre, etc., devenint aldre, no esmerçat per Metge, mes sí per Curial: com aldre, seguir sen degues (2209), yo noy poria aldre fer (71345).

Altre... altre van en oposició correlativa en lloch de un... altre, sens dupte es llatinisme: a /f que conegues que altre es lo donador altre es /o reebedor (10193).

Trobem també la oposició correlativa una...alfra, mes no ab vàlua de pronoms indefinits, ans d'adverbis: molts cauallers feyen molta honor a Curial, una perque ho merexia, altra per despit dels al- fres (1775). Avuy dia, conservem encara aquests mots correlatius en lo llenguatge vulgar, qu'usem també a voltes ab l'article: la una... l'altra, també existexen en l'aragonès, com fa notar Hanssen (Í), si es que no hi són d'iniluència catalana.

La construcció d'un substantiu sens article, determenat pel genitiu del mon seguit de negació, es molt usada pera retorçar en gran ma- nera aquesta: consell del mon nof ual contra lo seu auorriment (9737), en partit del mon no seria muller del Rety (12489), per cosa del mon (15183) (avuy avantposaríem al substantiu, l'indefinit cap), Jiom del mon no sentenia (14650) ço es ningú.

18. Numerals. — Entre'ls cardinals trobem abdos (343), abdues

(1) Meyer-Liiblte, Gram. JI, 619. (2) Hanssen, Grar., $ 502.

27

CAU ES

Notes lingúiistiques

(350) (XL AMBO DUOS), abdosos (10656) ab la mateixa desinència plural -os afegida, qui apar ilògica, y ab la qual sempre també l'escri- gué Metge ('): abdosos foren fets pera un cors (12328).

Com es usual en tots los clàssichs, quant 7i/ va precehit d'un altre nombre es milia: cinch milia escuts (8860). ES açò un classicisme qui reilexa la distinció llatina entre mille esmerçat usualment com a ad- jectiu y mília com a substantiu, anch qu'aquest darrer en nostre exem- ple no regexi genitiu.

II. — Verp

19. Present d'indicatiu. — Un 60 P/, de les formes observa- des corresponents a la primera persona, pertanyen a la radical sens desinència: yo mír (1538), port (6990), tremol (7991), cuyt (71347), oblich (7720), confes (10449, 14050), assegur (10807, 13447), oblit (9975), trop (9922), prech (9668, 13333), aforch (11029), esper (11081), marquell (11094), fem (9686), pert (9068), faç (9667), jur (12650, 13504, 14594), requir (11475, 13934), deman (11532), me- resch (11715), desig (15184), recoman (15587), torn (13748), amo- nest (13934), framet (13070), fer (11259).

En molta menor quantitat, 35 "/,, registrem formes ab la vocal de- sinencial -e, la qual adés serveix de sosteniment pera consonant —— lí- quida: yo contemple (1539), parle (10220, 11458), adés es extesa a altres casos: accepte (1726), acuse (3306), lamente (8079), pronun- cie (9358, 11988), gire (11032), aforgue (11053), apelle (11085), trioue (12520), invoque (13333), done (10856), use (14064), habite (14950), arranque (12238), trobe (11979), robe (13070).

Finalment anotem tres únichs exemples ab -4. confiu (8003), preu (7648), renunciu (11913). En los dos primers aquesta vocal no deu és- ser interpretada com a representant primerenca de la -o àtona extesa després pel català oriental: en quant a CONFIDO, Grandgent esmenta ab referència expressa a nostra llengua (Í) que la d, ja atricada, se per- dé abans del s. VIII (GRADU Ç grau, NIDU Ç nit, PEDE XY peu, etc.): tindríem, donchs, normalment con/iu, per ço que fa a PRETIO tenim tam- bé la evolució prefyo X predeu — preu. No podem, en cambi, defen- dre la u de renunciu: renunciar L RENUNTIARE es cultisme, com sia que no mostra la intlexió regular catalana nfy DS nfs SL ns (COMIN(DTIARE

(1) Par, Sint. $ 146. (2) Old Proo., 65, Da.

28

Morfologia

XL comensar, SPERANTIA X esperarsa). Com pronunciar donchs, qui hem vist que feya pronuncie, hauríem d'haver tingut renuncie. No puch estimar aquesta -4 altrament que com un exemple de la termina- ció tan extesa després, sospesades les influències qui's reflexen en Curial, m'enclin a veuren'hi ací de castellana. Per lo demés, cuyde que les tres formes en qiiestió eren pronunciades hunfiu, Prèu, rèntusit y que més tart la semivocal devingué vocal plena.

Cal consignar les formes: pusch (8653), segons Grandgent (') pro- vinent de PÒSSUM influhit per COGNOSCO, segons Fouché (") X tposco, deig (8246), oio (1635), com fVA(D)EO D VGig y VI(D)EO veig, te- nim que DE(B)EO D deig y O(DJIO X oig, tenchi (940, 1647). Grand- gent (") creu que TÈNEO donà naturalment /eny y per analogia ab los verbs ab -ng- qui feyen planc tinguérem fench, Fouché (') vol la diptongació de la è davant /n4y, de manera que TÈNEO D fierny, d'ahont tiny v per analogia ab la tercera persona fen, fench.

80. En la segona y tercera persones del singular són notables: mer (9592) al costat de mereix (11358), ous (11098), ou (9410), per les formes incoatives o/exes, oheix, enfelloneys (11099), qui nos mostra la forma incoativa anterior a enfellonexes X enfelloneixs,: també rau (10757) ( X RADIT) perduda avuy.

Es notadora la forma: tuf enfelloneuys (11099), tu coneys (5607) ab -/8, com correspon als plurals dels noms acabats en -ét (enfello- neix) (ci. n. 65). Quant no adopta -ys escriu simplement: tu coneix (11644), tu mereix (11350), may esmerça la desinència -exes.

81. 2." persona del plural: Bourciez €) fa constar com una de les característiques essencials del català clàssich, la qual lo independisa del provençal, la vocalisació en du de fs final, es axís que AMÀTIS, HABÈTIS, CREDÍTIS, PARTITIS XY amats, habets, credets, partits, se son separats del provençal amatz, avetz, crezetz, partetz, deve- nint amau, haveu, creyeu, partit. Bourciez coloca la vocalisació a la fi del s. XIII, Fouché (") citant n'Alart esmenta que'ls primers exemples aparexen en textes devers 1150, y que a mitjans del s. XIII aquella s'era ja acomplerta en la llengua parlada, mes qu'en la escrita conti- nuaren perpetuantse les formes -£s, al costat de les vocalisades, aques- tes disminuiren sensiblement en lo s. XIV, mes no desaparegueren del

(l) Old Proo., 162, (2) Morph.. 158.

(3) Old Prov., 161. (4) Morph., 84. 92.

(5) Ling., $ 215 d. (6) Phon., 129.

29

Notes lingiistiques

tot fins al XVI. Lletres personals y documents particulars de llochs forans, qui ab menor cultura traexen mellor la fonètica contemporània, nos donarien més clarícies sobre aquest punt que no pas Curial. Jo'm decant a creure que la evolució fou imés tardana y lenta de ço que creya N'Alart. Probablement la llengua parlada passà per un període més llarch en que coexistiren abdues formes: no tot, donchs, era arcaisme dels escribes. Lo de Curial serva la tradició, si es que no's conforma- va simplement ab maneres de dir qui encara vivien llavors en: anafs (11465), altats (9511), celats (4143), lamentets (11216), diefs (2143, 2227), volets (7252), venits (11231), legits (1556), tenits (2215), re- quirits (11465), etc. Aquestes són les més abundoses, testimoniant però la evolució, adopta ja los neologismes: mafau (3749), blasmau (3753), parlau (4733), enfelloniu (3748), digau (9507), pensau (en impera- tiu). He haguda cura d'anotar totes les darreres, llur nombre no pot ésser comparat ab les primeres.

82. 3.: persona del plural: sovint no hi trobem la 17 analògica pro- vinent de la tercera personal del singular: veer (8258,11402), coen (719461), caen (14628), dien (11725, 13964), plaen, jaen, creen, rien (10713).

Són dignes d'ésser anotades les formes feren (1:088), meren (12445), fingen (11275), perles incoatives ferexen, merexen, fingexen.

83. Pretèrit imperfet d'indicatiu.—Registrem alhora formes febles y fortes (') en aquells verps qui mantingueren una vocal inme- diatament abans de la desinència:

cahia (10509, 11330, creya (2283, 8559) 14925) dehia (330, 14150) deya (295, 2283, 7992, 8259, 14003, 15065) fehia (141, 9740) faya (13571) feya (8269, 9768, 9794, jahia (10203, 13611, jaya (2757, 12126) 13249, 14282, 14011, 14232, 14648) 14387) malahia (9475) ohia (9013) hoya (2262, 7€C07, S096) plahia (460, 9524) playa (G590, 7330, 9459, 11832, 13643, 14197, reya (1475, 10936, sehia (13902) 15219) 12445, 14010, 15253)

trahia (12250, 13685 rahia (1225 veya (7794, 9770, 14201,

13027, 14387, 15050, 15047).

(1) Cf. Fouché, P/on., 23 y 111, Morph., 124, qui ne dona una encertada y clara ex- posició, .

30

Morfologia

Interpret com a formes febles les de la columna mitjera, no crech que representin la etapa intermitja de la evolució, ço es assaber, aque- lla en que ja s'era produhida la reculada del accent, mes no era cam- biada la vocal del radical, qui de é passà a é en lo català oriental: (fi Do fuvè — Jéyé, jeé —- javè — jèvè). La rahó n'es que la vocal plena í, inmediatament després d'altre vocal és sovint representada per v, en lo Curial, com vegérem en la Grafia, segurament jahia, jaya són dos gratemes del mateix fonema: jérò. En quant a 4oya, ahont no hi ha al- teració de la primera vocal, l'entench 116, per ço com lo verp ofir sem- pre surt escrit oyr (9173) lo qual prova quen ell la :/ no es una semi- vocal ans una vocal plena.

En la llengua parlada actualment la situació es com segueix: en bona part del domini català havem molts verps qui tenen sempre les formes fortes: queyga, deya, creya, jeya, seya, treya, reya, veya, y alguns pochs qui retenen les formes antigues febles: malahia, plahia, ohlia. En algunes comarques, citades per Mossèn Alcover (') (Pla d'Urgell, Segarra y Lleyda), totes són fortes: cloya, coya, moya, ploya, y àdhuch per analogia cone.veya, na.xeya, planyeya, a Lleyda. En cambi a Alacant En P. Barnils ne registrà solsament de febles: creia, veia, etc. (É)

La transformació de les formes febles en fortes no iou, donchs, sincrònica ni general. Com en molts altres fenòmens fonètichs, no sigué una evolució curta y ben afitada, ans lenta y de térmens desiguals, ni's manitestà sincrònicament en tots los verps, ni progressà d'igual manera en totes les encontrades. En algun punt, com Alacant, anch que hi vol- guem admetre influència castellana, la llengua, però, no ha tinguda força pera adoptar les formes fortes. Pera alguns verps com plahia, ohid, la decadència glaçà la evolució, cosa ben entenedora per quant són verps qui ja llavors perdien predicament. En nostre text enfront d'ofir ja trobem sovint sentir.

Les consideracions precehents me fan creure qual temps de Curial coexistien les formes febles y fortes abans exposades. Faci hom es- ment que llevats d'ehia, fahiia, en tots los altres verps es sols una Íor- ma, adés feble, adés forta, la practicada: es per açò qu'he registrada bona còpia de cites. L'escrivà, donchs, no traeix indecissió ortogràfica en escriure a voltes seria, a voltes reya, sino que reflexa les formes en ús llavors. Dintre aquest, les fortes eren les qui s'anaven imposant,

(1) BDLC. 1918, 248. (2) Die Mundart von Alacant, Barcelona, 1913.

31

Notes lingúistiques

y les febles començaven a ésser arreconades sens qu'en cap guisa fos— sin pretèrites. l

814. Pretèrit perfet. — Debades es dir qu'en Curial hom no. trova les formes perifràstiques compostes ab Vaig...

d) Formes febles: corresponents al llati -AVI: en lo singular, pera les dues primeres persones no trop ni un sol exemple de formes. tonètiques, ans totes són analògiques d'aquelles corresponents al tipus. -IVI O -DEDI ("). I

1." persona singular: curé (10229), miri (7442), torni (7444), CuydAdi (2166), doni (11257), trobi (11082).

2." persona singular: esca/fist (10383), plorist (10359), tornist (10415), besist (5837),altist ( 2940),publiquist (11628), desigist (11405).

3." persona singular: la forma es fonètica: muda (10997), murmura (11042), comença (11043), parla (11049), dobla (11196).

És V 3." persona plural: no oferexen peculiaritats: ells escaparen (11229).

2." persona plural: vos mostras (4143), levas (4287), senyas (4286), matas (13775).

Corresponents al llatí -iVI:

1." persona singular: oy (11147).

2." persona singular: partist (7424), parist (11195).

3." persona singular: estremi (496), pari (1259), descolori (P) (10997). l

l 2." persona plural: parfís (2153), morís (13445).

Corresponents a -DÈDI:

2." persona singular: perdíst (10382).

3." persona singular: cuech (14389) y la forma guturalisada per- vinguda ja fins a nosaltres creegue (9482).

859 bb) Formes fortes:

Tipus -SI:

Singular 1." persona: empris (1335), tramís (2166, 7140).

3." o dix (2150), Ocis (7191), ris (6529).

Tipus -Ul: Singular 1." persona: hagui (11066), conegui (10230), abdues. analògiques.

(1) Cf. Fouché, Morp/., 138. (2) Del verp descolorir, no de descolorar.

32

Morfologia

Singular 2." persona: haguist (11257), volguist (11061), visquist (119235). l Singular 3." persona: uench (2154), hach (10996), desparech (11561), estec/: (14415), poch (15380), traschi (15346) y les formes analògiques reebe (97), cresque (77), plangue (676), segue (7080, 9562), trague (11045), vene (12133), posque (11274), folgue (11172). Plural 2." persona: volgues (2167), nasques (11213).

Tipus -1:

Singular 1." persona: fu (11777). de DS ) vist (71460), fist (11534). ) 3." ) viu (10), feu (11982).

Plural. — 2." fes (11710).

Lo conjunt de les formes de Curial discrepa encara moltissim del ús modern, llevat de la 1.2 y 3." persones de les formes febles en -AVI y 3." d'aquelles del tipus -DEDI (mirí, mudà, cregué), axí com la 1." y algunes de la 3." de les formes fortes en -UI (coneguí, tragué).

Són ben de remarcar los plurals de la 2." persona: mostras, lle- UZS, Senyas, imatas, partis, moris, volgues, fes, avuy mostrareu, llevareu, etc. que'l P. Nonell deriva de mostrasts, llevasts, par- fists, volguests ('). Aytals formes són pervingudes fins a la època nostra: jo'm recort d'haverles ohides en goigs de muntanya.

S6. Futur y condicional. — Les formes peritràstiques obtingu- des per la combinació del infinitiu y lo present o imperfet de HABERE aparexen gayrebé sempre ben soldades, tal com son pervingudes fins a nostre temps: tindre (2925, 3172), ordonarets (9221), pora (10724), vencira (6428), morra (9750), portaran (1616), parria (9992), morria (637), venciria (3247), iria... treballaria... (9574), porien (12230), perdria (11477), soferria (11474).

S'hi troben encara, però, exemples qui perpetuen lo recort dels sengles elements integrals, los quals van separats per mots àtons: dir vos he com ho he sabut (9830), edonar lama en pau o uoldra la defendre per batalla (4699), e que cercar se hia manera com aquest fet se lleuas de camí (1209), ter vosia conexer a molta vent (5934).

8í. Present de subjunctiu. — a) Singular, verps en -ARE:

Il. Perderen la e desinencial. Aquesta etapa es representada per yo am (7148), do (11453), cerch (9517), tu donchs (941), dons (11432),

(1) And. Morf., 121.

33

Notes lingiistiques

calls, (11138), perdons (11144), endenys (5163). recorts (10985), aiuts (11475), ell oblit (508), pes (11075).

ll. Cobraren una e de sosteniment. Es la més abundosa en Curial: yo procure (13064), mude (11453), variege (11453), cride (7420), tu penses (11083), puges (5162), ba.res (5163), mudes (11432): ell file (10047), debane (10049), talle (10049), done (9701), mostre (11109), trenque (10047), encline (7418), gouerne (11067), vague (10048), ocupe (10972), badalle (10973), lance (10974), puge (10974).

NI. Trobem un exemple de la desinència diptongada en -/a qui després havia de pendre considerable extensió, com he pogut com- provar en lletres y escrits particulars, jatsia qu'en obres literàries li es evitada: tu fropids (6537), ell tropia (O, 9884, 4356).

Verps en -IRE, -ERE, -ERE: hi trobem sempre les desinències regu- lars llatines a (€ AM), as, a (€ AT):

yo muyra (936), obra (7426), vulla (11084). tolga (11453), tu mentas (14241), perdas (11082), vulles (11189), valles (5163), folgues (11432), deges (11461), oies (11320), defenas (11801), ell fra (10981), partesca (10166), caia (9660), cresca (10048), veia (10979), viva (1710), visca (10675), sapía (11109), faça (11109).

Remarqui lo llegidor les formes valles (valgues), viva y la gutura- lisada visca, qui es també la moderna, igualment la incoativa parfesca.

88. d) Plural: no he recollits altres exemples de la primera persona que serviadm (13161), veram (11386). En quant a la segona, mes cites pertanyen a verps en -ARE Y -ERE: dels primers registre la forma regular vos anets (9530, 9947).

Trobem, com en l'indicatiu, en aquesta persona lo pas de dfS 2 qu: callau (4486), digau (2630).

Per ço que fa a la tercera, los en -ARE nos donen lo pas normal a -en, ells mostren (10975), pleguern (10992), sfrguen (11100), y los en -IRE a -an: vengan (109990), perescar (11110), firen (10994) (e re- presentant a àtona).

89. Jmperatiu. — En la segona persona del singular sols tenim l'irregular ue: e fu Homero ue ab ell (11812), provinent segons Meyer Liibhe de va/, de UADERE (Í), y lo regular duel: uef que est (1852, 11639) (€ UIDE).

En la segona persona del plural los verps en -ARE feren -ATIS X. als: anats (4113), estats (4324), los en -IRE tingueren la

(1) Citat per Fouché, Morpt., li.

34

Morfologia

transformació -ITS — ifs: detenits (11381), los en -ERE, -ERE passaren a la desinència -ETIS X els: correts (4823), uets (10051).

90. Condicional. — Formes derivades del pretèrit plusquamper- fet d'indicatiu llati:

Formes febles: verps en ARE: le.rara (8134), donara (12354).

Y IRE: dormira (15511), oyrats (15408), morira (13775) ) ERE, ERE: poguera (1985, 8729), deguera (2464, 4114, 7376, 7835, 15494), sabera (4877, 9674), haguera (4904), plaguera (5491), volguera (7744, 7327), fera (12671), diguera (12671), morderan (13860).

Com a forma forta sols he registrada virats (14641) (vejereu).

Atesa la època en que fou escrit Curial, cal considerar la llista precehent com a molt nombrosa: no puja a tant la del Somni, malgrat esserli anterior. En lo llenguatge modern sols viuen en lo català orien- tal fora, haguera.

La significança d'aquestes formes no es la corresponent al imper- fet de subjunctiu com avuy la castellana, ans a un pretèrit de tal imperfet, prové açó ja del llatí, lo qual, mancat de condicional, esmerçava CAN- TABAM, CANTAUI pera significar cantarid, Y CANTAVERAM pera tra- duhir hauria cantat (").

AXís tenim: empero... la fortuna... volguera que... peris (ço es, hauria volgut) (10945), per cosa del mon dit Ffaraig nols donara a algu (Ço es, hauria donat) (12354).

91. Jmperfet de subjunctiu. — Formes derivades del pretèrit plusquampertet de subjunctiu llatí:

Verps en ARE: yo esperas (3313), ell perdonas (3319).

IRE: tu partisses (536), ell suplis (173). ERE, ERE: yo metes (3312), pogues (9522), ell vees (1012), ells fenguessen (9227).

92. Participi passat. — Convé anotar la forma forta de raure (2 RADERE) qui es ras (€ RASU): sera ras de la memoria de tots fos homens (9628).

93. —Verp ESSER:

indicatiu present: yo son (64), so (867), tu est (501), ell es (4429), nosaltres sor (4108), vosaltres sots (6784), ells son (4890).

Pera la primera persona son es molt més abundós que so: no

(1) Darmesteter, Synt., 492, 4." B.

35

Pe

Notes lingiistiques

s'ovira rahó pera la diferencia: so es trobat igualment davant de vocal so acusat (867).

Les formes del imperfet són les regulars: era (7833) y més sovint ere (1602, 9224).

Les del pertet: yo /uy (8527), tu fuist (10358), fuyst (11103), ell fonch (24).

Aquelles del imperíiet de subjunctiu: ell /os (3313), ells fossen (9229).

36

SINTAXI IN. — Nom

94. Plural. — Trobem usats en dit nombre: a) infern, qui pera no- Saltres es apelatiu de cosa única en sa espècie, nostres clàssichs, però, heretaren de la literatura llatina l'accepció d'un lloch qui'"s componia de diverses estades com los cels: als inferns (10694), b) lo colectiu gent, com los demés escriptors mitgevals: batalles de moltes gents (10268), celebren les gents (IV88S), c) saluts, paus, prechs, de nits, aquest darrer ab s probablement per iniluència adverbial: e/s torna les saluís (817), com les paus se facen (9696), a prechs de la qual (9361), de nits entra en la sua posada (9494), modernament construiriem de nit.

Pits es la forma mitgeval del singular, essent la s etimològica (2 PECTUS): fenen lo pits inflat (10154). Emperò, en: que als pits nols cabes (10156), l'article denota ques plural, en una accepció qu'avuy exigeix lo singular.

En singular veyem ja usada /efra (3296) com a Sinònim de caréía, en temps més reculats usaven sempre lo plural letres.

Il. — Pronom

95. Pronom neutre. — No es tant rigorós Curial com Metge, en servar la distincció entre açò (2 '"ACCU y ço), forma reiorçada tònica, usada pel segon com a nominatiu o be precehida de preposició, Y ço (7 ECCE HOC) forma àtona reservada als sintagmes: ço es, ço que, per ÇO Com y ço de, axis llegim: e, per ço, es ra/io que....

Una frase estereotipada en la qual ço perdurà molt temps es ço del meu, del seu, etc.: cper quet altist de ço del meus (2340), ells tragueren ço del seu de la galera (13626), se poguessen socorrer de ço del seu (13240): sa signiticança es: dço propriefat meva, seva etc., registrem, però, un passatge ahont significa més concretament a casa seva, a sa terra: lemperador obtinguda victoria del Sol- dan... en ço del seu torna (11778). Coincideix aquest sentit ab aquell qui encara viu a Mallorca, y a les regions catalanes de Lleyda v costa

37

Notes lingúiistiques

llevantina, cSo'n Sureda, So meu, Xo'n Borràs, estudiat per Mossèn Alcover en son BDLC, VII, 97.

96. Article definit. — Pera substituhir un substantiu, qui regeix un altre substantiu mitjançant la preposició de, o be una proposició rela- tiva, Metge esmerçava gayre be sempre lo pronom demostratiu aquell: la anima racional e aquella dels bruts (Somni, 1047), mes son stats los homens... que aquells qui son estats decebuts per fem- bres (3499). Aquest es l'ús de tots nostres clàssichs. Emperò, en Curial trobem ja definitivament y arreu adoptada la substitució moder- na per l'article: nom par que aquest fet, ni als altres ni a nosaltres posgues donar honorable fi, sino la de la batalla (1233), veent Curial ab altra donzella, cuydant que fos la que ells cercaven (3890), eren encara maravellats tots los qui miraven la batalla (3978), lo qui fuig no fretura de acaçador (14718).

97. Article partitiu. — Abunda més encara qu'en Metge: /i do- nas del argent (195), una nau grossa que carregava de sal (18601).

Hi. — Verp

98. Tenim un exemple de verp intranzitiu ab règim directe de la matexa radical del verp en: /os infortunis cridaren un crit molt gran (2328), y d'intranzitiu en sentit factitiu y ab règim directe en: creix la per tot son poder (9981), estava ocupada en crexer la bellesa de la sua filla (12515). Com Metge, serva lo règim llatí en: fuig a fam e a set (10/26), servir a ella (376), hquets servit a Nostre Senyor (14789).

En lloch de pensar en una persona, com ta Metge y fem avuy, en Curial aquest verp regeix de. Hanssen equipara pensar de fí ab hablar de ti, y interpreta la preposició com a introductora del tema del pensament ('): pensats de vos (12032).

No es encara pronominal com avuy, forrar: la ploma qui torna rota e vergonyosa (7408).

Membrar es usat com a impersonal relatiu: preci te que les mies grosseres paraules te membren (10915), en lloch de la cons- trucció pronominal moderna: que de les mies grosseres paraules te membris. Metge construeix talment, recordar, duptar, ocorrer,

dd Gram., 699.

3$

Sintaxi

aparer, semblar, tots pertanyents al aplech de recordança, opinió ("). Com se veu, membren, jatsia que impersonal, va en plural.

Esser-se: nostre text nos dona exemple del ús d'esser com a pronominal que Metge no'ns oferí, anch que construhís pronominal- ment volerse, prearse, temers, pensarse: si be se era bona (241).

Callarse de: es peculiar l'ús de callar com a pronominal, ab règim relatiu de cosa: e molts altres dels quals, per no esser lonch, me callare (15056).

99, L'impersonal absolut haver es construhit sens la partícula ad- verbial, quant aquesta precehiria aquell: haura (10237), no ha una sola ora (11059), qual dona o donzella ha en lo regne de Tuniz (12807). Trobem, en cambi, haverhi, ab l'adverbi enclitat: chay res de nou Aquesta enclisi es la qui donà lloch a la forma castellana /a4, llengua qui no introduhí, com tampoch Curía/, la hi en posició proclítica. Metge, però, té diversos passatges, en minoria no obstant, en los quals trobem hi ha, qui després fou definitivament adoptat per la llengua.

IV. — Règim

100. Metge introdueix rigorosament lo règim directe sens la pre- posició 4, tant si es nom com si es pronom, adès abans adès darrera lo verp. En Curial notem ja un principi d'influència castellana. Ab nom, lo règim es usualment apreposicional: mata sos proprís fils (13010), emperò, registre excepcions: /a Reyna que molt amava a Curial (15193), miraven tots a Curial (15315). Ab pronom, al costat de: el/egi tu (10363). sostendra mi e nosaltres (9316), el/la amava ell (302), de- van moure a enueia mi ne altre (642), llegim qualques casos. en minoria també respecte els anteriors, ab a: veure a vos (1271), tu ds morta a mi (251), coleui elegir a vos per judge (8142), amarse hun a laltre (19), abans matare a mi que a tu (13022).

101. Jo interpret com règims relatius: volent vos provar vos fa dels despits que vos li havets fets (3129), per ordonar de la sua gent, y com règim partitiu: si ella li ha donat e dona de sos bens (9084).

102. Lo règim passiu es introduhit per les preposicions per, de, l'ús de la segona es més espandit qu'avuy: que per los vassalls poch menys que per lo marit era amada (108), per ell fos molt amat (134), alguns amats de la fortuna (5), seguits de molts infortunis (20), sionat de les nafres del Salvador (10781).

(1) Par, Sint., s 401.

39

Notes lingiúiistiques

V. — Predicat

103. Es notable l'exemple: fan ultraios que era diables son fet (8447), ahont lo substantiu predicatiu va en plural, jatsia que's referexi a son fet en singular.

Tot, pronom indefinit en funció de predicat, se troba en: ld Duques- sa... tota rient (1802), forbas tota (9456).

VI. — infinitiu

104. Son notables aquests infinitius usats com a mers substantius: en menjars... vestirs... despenia totalment lo temps (183830), los cans... stimulant lo ab diverses maneres de ladrars (85063), Con- templa aquells abraçars e besars fan saborosos (13146), li dona un besar, ab vàlua substantivada y acompanyats del article definit: quant costa a un gentil cavaller e a una noble dona lo amar se (18), es lo rompre les /ances (5578), lestar en Monferrat (10314), bo seria lo madurar... mas lo podrir es cosa dampnada (11470), en lo devisar de les armes (14117), labraçar e la festa fonch gran (145909).

Los gramàtichs moderns titllen l'ús del article ab infinitiu de cas- tellanisme: potser la llengua ara no s'en alta, mes lo català antich nos mostra que no ho es.

105. Convé registrar quien la construcció auriliar de modus infinititt, quant aquell va en un temps compost y l'infinitiu regeix accu- satiu, lo participi passat concorda ab lo règim directe del infinitiu: Hi he feta trobar gracia (9291), ne yo he poguda saber la causa (12660), nols haguera hom poguts tenir (14724).

Es aquesta una de les proves de quant ferma era la concordança entre participi y règim directe, jatsia que Sobra lo lligam entre'l verp auxiliar y l'intinitiu.

106. Quant es règim d'un altre verp, l'infinitiu pot ésser pur o pre- posicional, antiguament anava sens preposició, avuy li en donem sempre: acostumen fer (8485), començaven desemparar (14412), començaren a menjar (328, 390, 3386, 3892), se esforçaven cornso- larlo (1533). Metge construheix començar usualment sens a, avuy tots los exemples precehents ne portarien.

Major indecisió notem quant l'infinitiu no es règim directe, ans complement adverbial: anas menjar (310, 3821). sen anaren dor- mir (G938), anaren sopar (8254), venir sopar (GcS5), al costat de: a

40

Sintaxi oyr la missa sen ana (409), ana a veure la Guelfa (412, 5170), torna a parlar (1640), torna a manar (9483).

107. Lo participi futur passiu llatí, fou substituhit en romànich per habere ad, habere de, com en los altres clàssichs, v a diferència d'avuy, tenim la primera construcció en: /ac/h, contra tot son grat, a acceptarla (14115), da aço los /ia a menarlo viure virtuosament(257).

IOS. L'intinitiu introduhit per dl indica simultanitat temporal ab' la proposició sobirana: ne saprofitaren... sino dun ganivet en la faula al menjar (1140), tan leuger que al saltur o volteiar paria que volas (7861), empero al entrar cuyda caure despatlles (806), hagueren un poch a trigar al exir del camp car... (8101). Curial demostra que lo sintagma a/ — infinitiu no es castellanisme.

109. Molt sovint també, va l'infinitiu precehit per en, continuant

aquesta preposició IN ab accusatiu, O be introduhint complements tem- porals, finals, causals o condicionals: has plaer en haver nogut a aquell (83347), quiny be se segui a tu en fer lançar los angels del cel (8342), festeiuren tant que no es en dir (8718), havien tots que fer en tenir lo Sanglier (8693), es cavaller en parlar e en obrar (9089), treballaria... en saber (95:41), treballen en cercar son dan (9066), Argus serie afanat en fer la contenta (9993).

lIO. De conformitat ab la manera de la època son usades ab infinitiu, construccions qui en llatí anaven en cinfinitiu ab accusatiu. AVuy sols les hi admetem ab verps personals pertanyents als sentits o be de pensament y voluntat, qui tenen per règim lo subjecte del infinitiu: he vist passar un home, l'he manat exir, lo faig venir, mes lo rebutgem resoltament quant lo subjecte del infinitiu, considerat tot sol, no pot ésser près com lo règim cabal del verp personal, y aquest es lo cas en lo qual los anticlis també l'usaven: sabent Laquesis Curial venir per pendre comiat (219)), Curial sabent Boca de Far esser damoros de la Guelfa (29841), festa sabe la priora esser noble dona (1473), lo Rey conegue ubertament ella esser enamorada dell (1148). Aquests dos passatges, en que'l subjecte del verp princi- pal y del intinitiu es lo mateix, tampocli serien admesos avuy: com a ell no parega cosa honesta pronunciar ell esser lo millor (2872), confes tu, Dea e senyora de totes les prosperitats, prestar aque- lles a cascuna persona (11428). En tots aquests casos avuy esmerça- riem proposicions subordinades.

41

sl

Notes lingúiistiques

VII. — Gerundi

Ii. Igual qu'en los altres clàssichs, trobem ací gerundis ab for- ma de participis presents, o sigui mots derivats del ablatiu de gerundi llatí, ab desinències plurals com si fossin participis: parl/aren entre sí dients (270), /os cavallers... venints d la plaça veren (788), los udversaris, sentints aço, cobdrarien (11482). En los darrers exem- ples nos tracta de ccavallers qui vinguessino, ni d'eadversaris qui sen- tissino, ans de ccavallers quant venien y d'eadversaris quant sentien:, 0 sigui que dienfs, venints, sentints no son atributius. Segons Mever- Lúble ('") aytals formes flexionades son cultismes y no provenen dels participis presents llatins.

AÇÒ apart, tenim en nostra llengua vers participis presents, qui en la antigua abundaven més qu'avuy, li donaven molta riquesa estalviant oracions secundaries de relatiu: plorar ab los plorants (7314).

Sovint es acompanyat lo gerundi de la preposició en, construcció. que registrà també a pler lo castellà clàssich, anch que modernament hi sigui minvada: fof en rient (8128). l l

112. Lo gerundi pot tenir subjecte propri diferent d'aquell del verp principal, es apellat llavors gerundi absolut V forma una proposició independent, incisa en la sobirana: pensavan que, ell venint, /o Duch perdria aquella favor (OG57).

VIII. — Participi passat

113. La concordança entre'l participi passat construhit ab Adver V l'objecte de la acció es sempre servada en nostre text, adès si aquest preceheix aquell: fantes coses havien vistes e eren passades (9392), les marauvelles que havia tetes (7131), tan notables coses havia fetes (7133), en aquesta manera que oyda hiauvets (2655), en aquell loch la havia aportada (4904), adès si va darrera: fd oterta pau (989), he vista la entrada (203), la fortuna que havia mostrades a Curial les sues feres e crues spatles (9OG04), elles han lexades les sues tendes (1088), Laquesis havia perduda la meytat de la sua bellesa (15099). No hi ha ni una sola excepció, essent en aquest sentit més pur que'ls mss. qui nos serven lo Somni de Metge, jatsia que la discrepància entre ells justifiqui no atribuir al autor possibles correccions dels escribans.

(1) Synt., s 15.

42

Sintaxi

l14. Substantiu ab participi passat, ço es, ablatiu absolut, es molt més usat qu'avuy: recollintse, teta vela, en França torna (14248).

Son casos notadors: e abraçada la /raternalmernt, ab participi y pronom, y: fetali humil reverencia (15213), ahont lo participi regeix un pronom en datiu.

115. Respecte al ús respectiu dels auxiliars /i/aver y esser, hom nota en Curial un principi de decadencia, o si's vol de modernisació respecte a Metge: ab verps intranzitius y impersonals, qu'en los mellors temps de la llengua construhien ab esser, nostre text esmerça /iquer: ja havia esdevengut (164), li havia esdevengut (1605). Los pronomi- nals, però, sempre duen ésser. yjom so treballat (9838), se fos escu- sat (14107). Es notable que'l Curial yl Somni coincidexin en lo verp viure: que havia viscut (11850), qui en altres clàssichs regeix ésser.

IX. — Adverbis

a) Locals

116. Ací, aqui: Metge distingia rigorosament ací (.€ ECCE HIC) de aqui (ZECCU HIC), donant al primer lo sentit de caquest lloch y al segon lo de caquell lloch. En Curia/ observem un principi de confusió, preludi del pas de aquí a la regió de ací, lo qual havia de ternos heretar abdues formes com a sinònimes, y obrir la porta al castellà a//í. Son bons exem- ples: lemperador feu sala als reys, princeps, duclis e comtes que aqui eren (1621), pens que sera al torneig e aquil poras trobar (5102), reposaren aqui alguns pochs jorns (13629), en los quals aqué signitica allà, nos maravell degu per que aqui nos parla de Jacob de Cleves car nos pertany a nostra materia parlar ne pus (1022), ahont daguí vol dir ací.

Trobem ja qualque dd/lé (AL AD ILLIC) adverbi desconegut dels bons clàssichs catalans: sí a//i fos (15182, 15204, 15530), emperò usat molt aviat pels valencians, per exemple Eximeniç ('), y que sens dupte fora- gità aquí de son lloch, tentli pendre lo d'ací, y igualant les signifi- cances de dquí, allí, a les castellanes.

En la parla viva ací perdurà molt més temps, adhuch a Barcelona, n'es bon testimoni Moratin, qui en dues lletres escrites des lo carrer d'En Petritxol a Francisca Muioz, de Madrid, estrafà qualques frases de fonètica catalana escrivint ací (").

lo Cf. Doctrina Compendiosa: ed. Miquel y Planas, y A. Par, ratlles 933 y 960. 2, Moratin, Obras Pósturmas um.

43

Notes lingúiistiques

117. Adverbis àtons. — Es acceptat per tothom qu'en català ne tenim dos ne (— INDE), 4€ (Ç 1B1), lo primer en funció adverbial traduheix cmoviment des y ab mester de pronom personal supleix de mí, de fu, d'ell, d'açò, lo segon, com a adverbi, significa crepòs en un lloch o moviment ax, y essent pronom, trellada relacions ablatives qui's cons- truhirien ab qualsevol preposició llevat de. Llur ús en Curial coin- cideix ab lo de Metge, qu'estudiàrem abastament (').

També com en lo Somni (), trobem en Curial l'adverbi àton hic, que la llengua, però, no ha conservat. En aquella obra traduhia les dues nocions de crepós y moviment ax (coincidents, en la majoria de llurs for- mes representatives, en català) y de amnoviment der: en breu hic sera, lo comte de Foix qui hostilment hic era entrat, abans que hic partiscam (Valter 40, Somni 3255, id. 2195). En Curial, rigorosa- ment y exclusiva se concreta a la signiticança darrera, en guisa qu'es lo contrari de 4i: en lo jorn seguent sich partí (1065, 2024, 2230, 2425, 9526), tantost que Melchior hich ere partit, la Guelfa (3057), hic volia partir (S8SS), mich deig partir (3310), vull mich partir (9676). Com se veu son ús roman limitat al verp partirse.

118. Acens, allens: corresponen als castellans aquende, allen- de, qui signifiquen, com precisa Cuervo ("), cmàs aca y màs alla de aquel puntoz, en català ccap ací, cap allàx. No crech, però, que Curial los hagi presos d'aquell idioma. per quant acers (- Ç ECCE HIC -- IiNDE — S adverbial) presuposa ací, y aquende es compost sobre acci, la forma d'influència castellana hauria hagut, donchs, d'ésser aguent. Allens (XILLAC -- INDE) porta també la S adverbial: encara que yo acens no fos passat (3960, 4535), ne assallir cavaller qui allens passes (4094).

Deça, della (DE ECCE HAC, DE ILLAC): més cap ací, més cap allà, d'un punt determinat: zns caen deça, altres della.

119. Atras, detras: en nostre text se marca una distincció en- tre aquests dos adverbis provinents de AD TRANS yY DE TRANS: lo pri- mer implica 'recolar/, lo segon 'ésser o anar darrera", O sigui moviment contrari V moviment consecutiu, com lo palesen los exemples: fornarern atras (6744), lo Sangler pensa que de aquell ahurt faria Curial tornar atras (8513), lo Sangler rodava e tornava atras (8010), ous prech que no hi anets pus detras (4971).

DL Par, Sit., $$ 268, SQ , SG Sq. YD) Par, Sint., $ 567. '3) Dicc. Constr.

44

Sintaxi

120. Desus: localment 'sobre', 'damunt: passen los desus (14690), temporalment 'més amunt, 'abans': navem tractat de- SUS (14139).

121. dÀprop: nos compareix en sa forma composta: fant lo te aprop (11291).

122. Sobre: quant aquesta preposició fa d'adverbi y gradua un adjectiu, la trobem en nostre text escrita ab la -s adverbial, sobres gran e valent cavaller (11578), sobres gran duch (11859), sobres gran ciutat (11861).

123. Tenim ab endret de una escayent preposició locativa, qui pot ésser també adverbi: endret de la finestra (13287). Sa siguitican- ça s apropa a la de enfront de, emperò, es més precisa.

b) Temporals

124. Anch: 'abans', fins ara', reterintse al passat, lo qual coinci- deix ab lo registrat per Anglade pel provençal ('): jo nol viu anch (G881), los millors que yo hanch vees (3343).

125. Nunca: hereu de NUNQUAM, qui en provençal tenia la forma nonca, noncas: nunca loy donava entendre (301). Metge no l'usa.

126. Despuys: lo modern despres, después. Curial usa les dues formes puys, despuys: e (fonch) despuys en terra de chris- tians aportat (13902). l

127. Daci avant, daqui avant: abdues locucions adverbials trobem usades, ab la significació 'd'ara en endavant la primera, y de llavors en endavant" la segona: cerch qui li faça daci avant atretant Com to0 li he fet (9517), ne pusca esser daciavant (13888), no li playa que daquí avant li trametas dines (9460).

128. Per avant, en lo iutur: senyor, per avant ella matexa lo dira (13217).

129. Duymes: "en endavant, 'd'avuy més': vells falsos e mal- vats, reposats duymesl (12211), yot faç franch e duymes ves on te vulles (13494). No l'usa Metge, ni es pervingut fins a nosaltres.

130. Sus ara. 'inmediatament', "encontinent: sus ara, a despit teu, yo atorgue guiatge... al cavaller (11052).

131. Dabans: en lloc de abans: fal com era dabans (10940).

132. De present: locució adverbial signiticant 'totseguit", "en- continent: Camar oydes les paraules de la mare senti de present en son cor dolor molt eran (12485).

(1) Gram., 338.

Notes lingúiistiques

133. Mantinent, qui significa lo mateix, no consta en Metge: yo ho fare mantinent (12657).

134. Tantost: Metge y Curial coincidexen en donarnoslo com a definitivament encunyat, sens servar rastre del sentit comparatiu del primer de sos components, malgrat açò nosaltres l'hem perdut, signifi- ca 'totseguit", 'encontinent': fanfost aquella savia donzella comen- ça a comptar lo cami... compta la batalla de Curial (7403), tantost lo jorn seguent feu venir draps e sartres (9232), Curtal tantost hach una fusta (14243).

AÇÒ no vol dir que fan fost no servin llurs sengles vàlues, axís deu interpretarse: fantost fancades les portes de la cambra, sola- ment ab la abadessa en un retret se tanca (12221), ahont es palès lo sentit comparatiu de /an, anch que per mala gratia, aparegui escrit ensems ab /ost.

135. Lavors, lladonchis: com en lo Somni, tenim en Curial les dues formes pera adverbis temporals, grafiada ja, però, la /l inicial del darrer, com correspon a la palatalisació de la /. En F. de B. Moll (") ressegueix lo pas de AD-ILLAS-HORAS a /avors, en quant a //adoncts, a mon albir, hi ha creuhament ab donchs (XDUNC), la significança del qual també es temporal, ho rebla la existència de la conjuncció succes- siva adonchs: e lladonchs feu venir la sua donzella (9587).

136. Tots dies, equivalent al francès foujours, desconegut de Metge, qui sols una vegada usa /of jorn (Somni 2524): e tots dies del mon hoya tres misses (2261), ja oyts les maravelles que de aquests cavallers se conten tots dies (3729).

137. Tots temps: axi com Metge nos donà en lo ms. A. del Som- ni Vadverbi format fosfemps, la grafia del qual palesament traheix la pronunciació lustéms, en Curial sempre trobem descompartits sos ele- ments: Pandolfo, qui tots temps me tench companyia (1444), fembra que tots temps tria lo pijor (9066, 9220). Tostemps tingué feble arrelam, puix los dos altres mss. del Somni, P. y U., més moderns que l'A., tampoch no'l servaren com a adverbi unificat.

138. Nulls temps: quasi lo mateix podem dir de ço que no passa d'ésser locució en Curial: nulls temps del seu costat lo partí (1579, 12164, 9286), y que pera Metge ja era mer adverbi, escrit mulltemps (Somni, 444) o be null temps (461).

(1) BDLC. xm, 299.

46

Sintaxi

1839. Nostre text no usa /jamay ans jamés (JAM MAGIS X ja tmais — james y ja may): james no digats lo meu nom (13404, 13416). Avuy sols dihem may.

140. Totora: desconegut de Metge y en cambi usadissim en Curial, ab los dos sentits de 'encontinent, 'totseguit': la gual era atorgada per pris al millor cavaller. E jatsia bonament entre los dels scuts negres no hagues que triar empero totora la donaren al cavaller de les espases (6817), empero totora dix (4340), y de 'sempre', 'continuament': fofora li donava Curial grans colps (3558). Perdut pera'l català modern.

141. Tota via: desconegut de Metge, ab la significança igual a la castellana antigua de 'todavia', ço es "sempre': ans sfava segur tota via (4324).

142. En poca dora, 'en poch temps', també existeix en proven- Çal: en poca dora se feren conexer per tot (6078). Sens la de parti- tiva: aquella mesquina gent fonch tan treballada en poca ora que.

c) Modals

143. Apenes (AD POENAM, més s adverbial), ab la matexa sig- nificació d'avuy: del torneig apenes se parlas (1172).

144. Apares (derivat de aparer, compost de parer £L PARERE): no ho feya apares (2269), qui equival a 'no ho feya aparent', "no ho aparentava'.

Vijares: cosa vista, palesament: quels fonch vtjares (14635).

145. Ausades. perdut pera les llengues catalana y castellana ("a osadas') se troba molt usat en lo Spi// de Jaume Roig, sa signiticança catalana era 'de sobres', 'plenerament', llegim en nostre text: respon me (Enveia), not conegueren be los jueus en la acusacio del Sal- vadory vegeu, ausades, ço que han guanyat ab tu (8346). A notar sa desinència adverbial -s.

146. Anvides: adverbi modal equivalent a apenes (envides L INVITA H- s adverbial, adjectiu qui significava: "ab repugnància', "a contracor): anvides pusch creure que (8), la qual, lo Rey anvides lexava partir de si (7163). No es usat per Metge, ni'l conservem avuy. En los altres clàssichs la grafia usual es envides, es peculiar que la a inicial de la forma usada en nostre text coincidexi ab la de la for- ma castellana, qui es ambidos.

147. Enserms, escrit sempre sens p, com correspon a IN-SIMUL, significa juntament", "junts" Y no 'al mateix temps', 'alhora', com errò-

47

Notes lingiúistiques

niament fan molts escriptors moderns: dos contraris no poden estar ensems (10169), /ots ensems comencen a ferir a destre e a sinestre: (6514), ab aço ensems havia un saber (14198). En castellà hagueren. ensiemo L tINSEMUL. Metge escriu sempre ensemps.

148. Poch a poch: aquesta locució adverbial es usada per nostre- escriptor en construcció singularíssima: la substantiva y li dóna un pronom possessiu qui la qualifica: no volgue que alli pus se torneias: ans son poch a poch ab les altres gents a la gran vila pervencie (15530), a.rí fot hom son poch a poch sen ana (15590). Son confe- reix a la locució adverbial una accepció íntima, es com si diguessim: se n'anà a poch a poch, a comoditat Seva. A. Rubió y Lluch obser-— va que podria ésser castellanisme (").

d) Comparatius y de quantitat

149. Més, pus: Metge estableix una distincció en llur ús: reserva. exclusivament més pera graduar lo verp y quasi únicament pus pera acompanyar adjectiu. Aquesta diferència es una mica enterbolida en Curial, ahont si be pus es exclusivament reservat als adjectius: pus contents (42), pus honestes (273), pus valent cavaller, en cambi ab verps trobem abdós adverbis: nafura mes non podia donar (G7), em-: però de per que estas pus ab miP (2537), no podia pus (3251), yo no combatria pus (3505, 6746), no es pus aturar aci (7274), nol vulles pus molestar (11139).

150. Comparació. — Lo segon terme podia ésser introduhit per QUAM, substituhit per que: yo son maior que tu (12911), o be per un ablatiu reemplaçat per de. Lo castellà modern dóna la preponderància a que, no tant lo català potser, per ço com serva mellor lo caràcter arcaich d'una llengua parada en sa evolució. Curial se significa per son penjant vers la construcció hereva del ablatiu: maiors de si (11413),. maior de tots los altres poetes (11795), menor dels altres (10898).

191. En la trase: e havia hi altre cavaller menys de vos (5181), trobem menys en lo sentit de 'llevat', 'fora', "exceptat', y regint lo segon terme mitjançant de. Es construcció llatina: Tarquínio mí-- nus reges, 'tots los reys menys Tarqui'.

Lo més: pot ésser mer adjectiu, y axís llegim: yo crech que les mes dones (6640), fota la mes gent era cansada (6913). Aytals.

(I) Curial y Guelfa, RABL. 1901, 529.

4S

Sintaxi

construccions, en lloch de les usuals... les més de les... ... la més de la gent... se son perpetuades mellor en castellà (").

152. Pera'l comparatiu y superlatiu de be usa Curial l'adverbi mills provinent del neutre MÈLIUS: /o mills abillat cavaller del mon (15113), lo mills que pogueren (5838), fora mills esser mort en lo cativeri que (14113).

153. Almenys: nos dona un superlatiu adverbial en genre neutre molt en ús avuy dia, sots la forma castellanisada a lo menos lelumènus): almenys cessarien les sospites (9828), en aqueix mateix temps o almenys no triga molt (14429),

154. Tan, tant: determinant adjectiu, sempre llegim fan: fan bella (9700), fan trist (9801). Acompanyant verp tostemps fant: us done tant com aquesta us ha donat (9701), fant se treballa (9647), fonch tant lo pensament (9525).

Quant no es adverbi, ans pronom indefinit, també trobem /ant: ab tants e tan valents cavallers (10252).

Hi ha discrepància ab Metge, qui en totes les accepcions escriu tant.

155. Quant: tant, si reflexe de quantu, es pronom indefinit, com si es adverbi o conjuncció, aytambé si es interrogatiu, lo veyem indis- tinctament escrit ab £ final: quant son desfavorits (0663), quant li plaura que vage (9502), sperava quant vendria (9003), quant los serie manat que isquessen en la batalla (14608).

196. Fort, forts: la primera forma es reservada pera l'adverbi de quantitat: fort iuarçosament (953), axi fort (15140), la segona es adjectiu: 4n forts e molt bell cavall (955), les lançes eren forts (3489), altre colp axi forts al cap (14229), home molt forts (14315). Una sola excepció registre: Hercules lo fort (14322), en aytal cons- trucció Metge suprimiria l'article.

e) De resposta

157. Gayre be sempre es lo pronom /:0c, qualque volta escrit de conformitat ab la etimologia (10038), més sovint, però, ab 4 final: hoc (12326). També hi ha alguns pochs casos de sic, aplegat com en tran- cès, provençal y altres llengues romàniques a facio, sum, y altres verps molt usats: ce vos no anats al torneigP Dix Curial: si faç

(1) Hanssen, Graru., 478.

Notes lingúiistiques

(5793), Si son, dix ell (13409), cE tu sabs on esP Si se (14503), Sí sera (15148). /

Lo necessitar sí un verp acompanyatiu, prova que servava encara la significança modal de sic, y que no tenia la força de la mera atirmació, com /:0c/:. Palesa açò que la vera y popular particula afirmativa catalana era la darrera y que no fou fins al segle XV ben entrat que's començà a espandir sí, feble en son sentit com hem vist. La llengua catalana, donchs, era una llengua d'oc y no pot ésser presa aquesta particula com a merament literària y creure que vulgarment lo poble deya sí. Ne tenim més proves en les relacions de testes juridichs, qui retlexen la llengua parlada (') y en ço que digué als catalans lo tro- bador Bernat d'Auriac: cja apendran de dir oi/, neunil en loch de oc y n09 ().

Ara be, la òrbita de la llengua catalana consistí, no sols en aquest punt sinó en altres molts, en allunyarse de sa germana provençal y acostarse a sa propera castellana. Aytal moviment començà ja abans del periode d'influència castellana propriament dit, ço es durant la re- gència de la Reyna Maria, esposa del Magnànim. Des de mitjans del segle XIV jo crech percebre ja dita trajectoria.

158. Pera la negació sens verp sempre trobem 10, reforçat qualque volta ab lo substantiu pas: no pas dix l Arta (4408), no pas per ell (9446).

Son dignes d'ésser notades les construccions: mes mostra de no que de si (14497), ccom dire yo de no a aquellP (12571, 15424, 59981, 8249), ahont los adverbis de resposta en lloch d'ésser introduhits com a règims directes de mostrar, dir, mitjançant gue, son tractats com a règims relatius ("), talment com csaber de musica, parlar de tu. En

cambi, ab respondre tenim com avuy: li havien respost que tio (183676).

X. — Interjeccions

159. Registrem: ea cavaller (3877), ve, ve Curial (10890, 11060), a las (1250), ab la matexa forma que Metge y en discrepància ab Lull qui sempre escriu ay las, ay de mi (1462), guar de mi (11525). Segons Hanssen, guay deriva de la combinació del llatí vAE, y del gòticlvodi (").

(1) Cf. Sempre han tingut bechi les oques, d'En Miret y Sans. (2) Citat per Anglade, Grar., 304,

(3) Cf. Meyer-Liiblçe, Synt. $ 364.

(4) Grarm., $ 671.

50

Sintaxi

Es molt estesa en català y castellà la determinació copulativa de substantius, adjectius o interjeccions, qui expressen sorpresa o dolor, mitjançant de y un pronom personal: jay de mil, jay mesquina de mil. Meyer-Liibte fa notar (') qu'aytals construccions son exclusives de les llengues occidentals, especialment castellà, la coneix també lo pro- vençal y l'antich irancès. Curial presenta ací una construcció sorpre- nent, darrera'l qualificatiu juxtaposa lo pronom en nominatiu: /ay mes- quina yol (2509), jay amarga yol (3277, 4782), jay trista yo (8068), jo lassa yo/ (10982). Mes aytal construcció es viva actualment a Sòller y Mahó (f). Donada la força conservadora de les illes balears, es de creure que Curial reilexa una custuma general en son temps, persistent avuy no més qu'en qualques endrets de Mallorca y Menorca, qui coexistia llavors a'4-.e/ de mí, com teya lo vell provençal. Si no fos esdevinguda la decadència catalana, probablement /ay mesquina yol se seria espandit a costa de jay mesquina de mil, seguint aquest sintagma en nostra terra lo fat advers que trobà a França y Provença.

XI. — Preposicions a) Locals

160. En: la llengua antigua servava diverses construccions en les quals er denota "moviment a', provenien del IN llatí regint accusa- tiu, y la substitució del IN per AD no havia tingut lloch encara: vencAh en Monferrat (9191), fornar en París (8991, 9789), anar en París (0759), al costat de anar a Paris (97/62), sen ana a la sua terra (9775). l

Tenim un exeinple de ex instrumental: e dit al rey en grans rialles (6529), que jo equipar a: 't'ho diré en breus paraules".

161. A. los verps anar, venir y altres de moviment, admetien la preposició a quant lo lloch gramatical era de persona: yo iría a ells (7154), ana a ell per concordar algunas coses de la batalla (14573), a les sues gents torna (14583), es a dir, 'ahont ells son'. Lo castellà admet encara aytal construcció, Hanssen () cita d'En Valera vino a el. Lo català modern no l'accepta, llevat quant la persona es

(1) Gram., $ 276 y 234 nota. (2) La recollí Mossen Alcover, BDCL. (3) Gram., s 691.

51

Notes lingiistiques

personatge important y lo sentit es de moviment espiritual: vaig anar al Rey pera demanarli gracia, veniu a mi aquells qui sou afe- Tugats.

162. De: es ben notador firavenli dels cabells (1522), ahont de equival a per, y indica la manera com s'acompleix l'acció del verp. No he llegits exemples parions en altres clàssichs, ço que fa creure qu'es castellanisme. Lo passatge /o feu nom qui de letres semblants dor era escrit, no ofereix dificultat, puix de hi es instrumental y designa la matèria.

163. La preposició llatina CONTRA donà lloch en castellà a cuen- tra, escuentra, escuantra (), una forma insòlita, corresponent a aquestes, nos ofereix Curial: quantra, y abla s adverbial (com la pre- posició, sobre, sobres), quantres. Llur significança es la clàssica 'esguardant a, per ço que respecta a, enfront a': que quantra aquest partit (1215), que quantres ella no li trametria res (3105, 3346), quantres ell no cuydava haver feta... cosa perque aço meresques (9572).

Avuy dia encara se registra entre la gent baxa la pronunciació huvantré per l'óntrè,

164. L'adverbi fora ab s adverbial, fa de preposició: aço no ho sap persona al mon foras yo (13063). Correspon al castellà antich jueras y, com sia que no'm recorda haverlo llegit en cap més altre text, podria ésser un castellanisme.

b) Temporals

165. /ro, com a preposició, en nostre text no regeix a: fro la present jornada (5427).

c) Finals

166. Pera. en Curial trobem definitivament formada aquesta preposició, que Metge no usava may (f) y que nosaltres tampoch hem heretada, anch que literàriament maldem pera reintroduhiria. Nostre text gayre be sempre dóna soldats los dos elements, PER AD, tal com feu lo castellà ab pora y para (por X per), y talment com lo català fa ab totes les paraules compostes, hi ha, més avant, lo motiu que'ls mots àtons tenen en nostra llengua gran força enclítica: per a qui te yo

(1) Hanssen. Gramn., 8714. (2), Par, Sint., $ 145.

52

Sintaxi

fet (2535), sie guardat per a son senyor (5338), pera liça e pera cambra son disposts (G907), se ordonaven pera partir (1334), pera fer (8981), pera vos fora mills (9444), pera despendre (9515).

XII. — Conjunccions a) Locals

167. On que: l'adverbi interrogatiu on acquireix en alguns pas- satges vàlua indefinida, llavors regeix gue y equival al castellà doguier, llengua qui també possehia o que ('): on que anassen (3055), on que ells vagen, ferint passen (6516), on que vos siats (14949). No l'usà Metge. l

b) Temporals

I68.. Com: molt més usada que quant: molt apren lo foll com Deus li depare maestre qui li mostre (14194).

169. Des que: pera indicar començament de temps, la proposició secundària es introduhida per des que, que Metge no usa, ans esmerça tostemps despuys que: desque laurets vist (4676), la qual los era pljorada desque Camar jahia en lo lit (13169).

170. Despuys que: trobem també aquest adverbi en exercici de -Conjuncció temporal: despuys que partí del monastir (14099).

c) Causals

171. Perque: no es tant rigorós Curial com Metge en usarlo exclusivament com a ablatiu del pronom relatiu substantiu que. per que, hi significa, en sentit afirmatiu, per lo qual, y en l'interrogatiu .dper quina cosa: acorrets cuytadament al cavaller del falco... Perque lo cavaller de les espases... romp aquella turma de gent (G673), lo Rey nos disponia be a donarloy, per que un cavaller suplica (13463).

En Metge sorprenguérem ja un sol cas ahont l'usa com a conjunc- ció causal ('), tal com fem avuy, en Curial aquest procés semàntich es anat avant y la excepció, anch que no sigui majoria, tampoch es singu-

(1) Hanssen, Grarm., $ 073, (2) Par, Sint., $ 922.

53

Notes lingúiistiques

lar: /os cavallers feyen molta honor a Curial, una per que ho merexia, altra per despit dels altres (1774), vivia molt congoxosa perque ell no sen avisava (294).

Per ço com. apart de ço que venim de dir, nostre text conté la locució conjunctiva qui era clàssica pera les propbsicions causals: Jo qual es algun poquet pus intricat... per ço com... haura algunes transformacions (10237).

d) Finals

1Yç2. Pera indicar fi, hi ha qualque volta pera que: pera que les andes adobassen (13282).

També trobem per que en lloch de pera que: per que hagues loch de pensar, la mare prega que tot hom fes exir de la cambra (13139).

Per lo demés, usualment la conjuncció final emprada es la locució. per ço que, com Metge: per ço que dreta estigues (13429, 13441), la pregas que menjas algun poch per ço que en unes andes a la ciutat dur la poguessen (13283), per ço que dues vegades no fos- ses trobada moçoneguera (13306).

Es digne d'ésser anotat qu'eniront de per ço com, per ço que, no's trobi en Curial: per tal com, per tal que. l

e) Modals

173. —A.ti que, denota conseqiiència y resultat, y avuy usualment la substituhim per "de manera que': una fenebrosa escuredat los co- bri los ulls, axi que en aquell punt no veren cosa alguna (11999).

174. La manera y comparació hipotètiques son, entre altres, tre- lladades per les conjunccions segients:

axí com si: axi com si no haguessen haut treball trobaren se lleus e descansats (12002).

quaix que: aquest es fill de un pobre gentil home, quaix que anave a les almoynes (9037).

Posat que, introduheix una condició hipotètica: posat que marit hagues a pendre (12488).

f) Concessives

175. Jatsia que: ab € transitòria se troba sempre en nostre text, ço que li dona forma independent perdut ja'l recort de sos components, lo qual en lo Somni era encara trahit per la grafia constant del ms. més.

54

Sintaxi

antich jassia: jatsia que seran molts aquells qui diran... (11), jatsia que per ell fos molt amat (134).

Jats que: es ben curiosa aquesta forma apocopada: me pesa molt jats que ma consciencia no sie lesa (13738).

1/6. Be que: altre adverbi en ús de conjuncció concessiva que nosaltres hem perdut: be que fos en tendra edat (65), sens regir que llegim: be sia veritat tot ço que havets dit empero... (11737).

1774. No obstant que: heusací la locució conjunctiva moderna pera les proposicions concessives: 20 obstant que minyona fos (91), no obstant que aras fes apellar Berenguer (13244).

178. Puys que: es equivalent a 'jatsia que', 'tota vegada que'. La forma metgenca causal es pts, y puys hi es reservada pera introduhir proposicions coordinades temporals: no fonch massa gran cosa a tu morir per amor, puys que lo pensar morir e lo morir foren en un moment (13316), nulls temps pensi... que aquesta consideració haguesses, empero, puys que axi es... (12756), e yous jur, puys que a la vostra senyoria lia plagut que yo liage lo carrech da- questa batalla, que yo sere vencedor (14594).

1/9. Tant que: trobem l'adverbi d'intensitat /aní, usat, no pera introduhir mitjançant gue una proposició de conseqiència (/o Duch d'Orleans qui era enamorat de Laquesis tant que nos veya — tant enamorat que nos veya), ans formant una locució conjunctiva, tant que, introductora d'una proposició concessiva: /o duch d Orleans qui era enamorat de Laquesis, tant que nos veya... no dormi aquella nit axi tost, ço es, "encara que no's veya'.

180. Mes que, en sentit concessiu no la esmerça Metge: mes que si tu elegist morir... tio es maravella gran (13320).

181. Si fot: es notable l'ús d'aquesta locució conjunctiva en sentit concessiu: e sí fot fuy causa de la sua mort non son en culpa (5253), quem par que sia lo cavaller que ir se parti de nosaltres si tot ses desfreçat (5565, 5757), e si fot era molt eloquent e gran orador (9906). Equival a 'encara que', "malgrat de', son ús es espandi- díssim en nostre text, anch que desconegut per Metge.

g) Conjunccions coordinatives

182. Coordinació positiva. No's troba usualment en nos- tres clàssichs la copulació doble, tent precehir e a cada nom o proposi- ció coordinats, Curial n'ofereix dos sengles exemples: 4e 0 provada la ingratitut de aquest cavaller. E la bella Cipriana, e Cupido fill

55

Notes lingúiistiques

seu, son testimonis qui li feren tant de bé (9348), E metes me yo dins lo camp e esperas les en lo meu pits nuu e Curial ne fos preservat (3313).

Cas diferent es aquell en lo qual e es repetida davant cada nom coordinat llevat lo primer, avuy defugim aytals repeticions, mes anti- guament sovintejaven: dona fempre e força e leugeria de cors e liberalitat e cavalleria (3082).

183. Si: a Rumania ha substituhit a ef, es trobadora en irancès, provençal, y en menys proporció italià, antichs. Alguns de nostres clàssichs la usen, per exemple, La filla del Emperador Contasti y principalment Jacob Xalabin. Lull, Arnau de Vilanova, Metge y los bons estilistes la desconexen en absolut. Açò fa creure que potser se tracta d'una influència francesa, com Meyer-Libte admet pel italià (').

En Curial la trobem escarsament. No la usa may en copulació doble, pera introduhir la proposició principal precehida per la subordi- nada, que Sí recorda: (p. ex.: 'quant haureu parlat, si us respondré').

Acompanyada de e la hi trobem ab significació: a) modal, servant qualque rastre de Sic, introduhint no una proposició absoluta equivalent a la proposició independent anterior, ans una explicativa: e delibera ferli molt gran festa e si ordona que en la taula principal no seguessern Sino la duquessa sa muller e Curial (1685), e jatsia en lo Seu jovent no haguessen hauts fills, Nostre Senyor Deu los en volgue consolar en la sua vellesa e Sils dona un fill (38), per veu- re Si... Sens batalla aquest fet se pogues toldre de cami e Si començaren a tractar (1192), b) adversativa, accepció aquesta molt abundosa en provençal y francès, sens e la anotem: de que lo rey hach gran desplaer empero si sperava que venguessen ((071), C) merament copulativa, sens matiç propri, reblant en tot cas lo mester de e: li feu molt gran festa e Sil interroga (2611). Lo passatge ce que es de la deessa del mon e si li recorda de mií2 (1537), deu ésser interpretat, a mon vijares, com la coordinació d'una proposició indepen- dent interrogativa y una parcial interrogativa indirecta, la principal de la que no es expressada.

No com a conjuncció, ans com a adverbi expletiu, perduda tota significança, si no es la de retorçament del verp heretada de sic, llegim: e sobre totes les belleses que havia si tenia los pus bells hulls. La primera Musa Sis appellada Clio (10121).

(1) Synt., $ 547.

56

Sintaxi

184. Mes avant: es molt extesa en nostres clàssichs y en tota mena de documents mitgevals aquesta locució, qui denota coordinació positiva: mes avant pots pensar (7924), e mes avant li dix (9595). Equival al modern castellanisme ademés, y a la inelegant substitució modernissima demés.

185. Atressi (X altressi, per dissimilació), correspon a 'otrosí' castellà, enclòs per Hanssen dins los adverbis demostratius ('). En Curial es usat com a conjuncció pera coordinar positivament proposi- cions independents, equival a "ademés', "norresmenys', "més avant": feu li dir... tot ço que sabia de Curial e de Laquesis, atressi de la fama que ella havia en la cort (9588), si aquells qui en la galera ab ells anaven los vessen, nols hagueren coneguts. Atressi, no romas testi- moni de lur preso (12178). l

186. Pur (£ PURE): trobem aquesta partícula en provençal, puro, pu, y en italià pure, mes es aytambé viva encara a Cerdanya (), y antiguament era extesa a totes les terres catalanes, puix la trop usada en aquella qui primer rebé la influència de Castella, ço es València, d'ahont era N'Eximeniç (). Lo sentit mes extès que li trobem en Curial es "encara més', 'ademés': e pur, com aldre seguir sen degues yo son en tal punt que ...no poria (2209), e pur, com yo deliberas metrem en aquest treball, no es encara temps (7928), e pur, Guiscart era jove e Jadri (71964, 8020, 11064). En tots los exemples precehents omple l'ofici de conjuncció coordinativa positiva. Es però adverbi temporal en: mas, pur proveyre a la mia escusacio e apres... aquestes dues mans me faran quiti del carrech (554), ahont significa 'primerament', y en e axis pora fer fort be, e com se sdevengues que ho sapia, pur ja sera fet o almenys sera passat lo torneig, ahont té lo sentit de 'llavors', "lladonchs'.

187. Norresmenys: Curial nos dona en forma encunyada de con- juncció, ço qu'en lo Somni encara era descompost en sos elements: no res menys. La r doble assegura la correcció gràfica. Coordina pro- " posicions independents: pensa, norresmenys, que aquest no permetra (10959).

188. Coordinació adversativa. Mas: igual qu'en los demés clàssichs (3116). No ix encara la forma, qu'avuy usem, mes.

(I) Gram., $ 631. (2) R. Volart, But. Dialect. Cat. Jul.-Des. 1914, 56. (3) Cf. Doctrina Compendiosa, ed. Miquel y Planas, y A. Par, ratlla 1607.

57

Notes lingúiistiques

189... Ans (X ANTIUS): usualment coordina una proposició atirma- tiva contraria a una proposició negativa anterior, mes heusací un pas- satge ahont la primera també es afirmativa: soferien molt dolça ans dolcissima pena (13006): lo qual vé reblat per una construcció ahont modifica un substantiu: quant aquell cavaller, ans llamp de la cavalle- ria (14683). En lo fons no rectifica, ans pondera.

I90.. Coordinació Successiva. Pera indicar successió, no temporal, ans ideològica, anotem les dues formes adonchs, dongues provinents de dunc, originariament temporals: passada, adonchs, la nit, lo dia vench molt clar (71034), disponte a pendre consell, reeb lo, donques, de mi (10016, 7448), entrat adonchs Curial (11562).

h) Manca de nexe

191. Es tigura assats trobadora en castellà la supressió de que, pera introduhir una proposició subordinada substantiva, Metge no la practica, mes sí la registrem en nostre text: fins que a Deu placia la sua mala sort hage fi (13786), poria esser possible aquesta donzella se perdes (12755).

XIII. — Proposicions determinants

192. Les proposicions subordinades, qui determinaven noms, eren introduhides sens la preposició exigida per aquests quant regien substantius, axis trobem: com fos segura que a mi sola tengues (12491), faent relacio que tots los turchs eren en la batalla (14676), com not vols recordar que... tavia preferida (15012). Cas notable es: eren contents seguir tot ço que (9366), (ahont lo determinant del adjec- tiu es un infinitiu introduhit sens preposició), y encara més sorprenents: "yom pintare de la pintura que Deus se alta (12551), (en la qual la proposició relativa es introduhida per l'ablatiu de que), y a tals fets com son los quem apelles (11519), (es a dir "los (aquells) als que', ab vàlua final), Melchior ques duptava que aquest jove seria covart (295), redu- hits tots ells axís mateix a que per la repugnancia de la llengua antigua a avantposarli preposició alguna.

Sintaxi

XIV. — Proposicions condicionals

193. De conformitat ab los altres clàssichs, y a diferencia d'avuy, sovintegen les construccions ahont a una apòdosi en futur d'indicatiu correspon una condicionant en lo mateix temps: si veure que en tu los obsequis nos perden... apres de mos dies te fare senyor (213), yo laus Jare donar si sera en mon poder (8410).

En quant a les condicionals irreals, Curial mostra la trayectoria seguida en poch temps per la llengua de des la fi del segle XIV, axís com en Metge y altres autors es notadora la fidelitat a les dues sengles construccions 'cantaria Si podia' y 'cantara si pogués', ací trobem a betzeí 'cantaria si pogués', talment com fem avuy: voldria curar si pogues de totes (7241), si a altra cosa... la pogues comparar... sapies que no lexartia per cosa del mon (11360), si les pedres parlassen ho dirian (7980). No manca lo tipus primer: si a ell venia en plaer ells se treballarien en mouren algun (8189), mes no he trobat cap exemple del segon, malgrat ésser abundoses assats les formes derivades del plusquamperfet d'indicatiu, usades en altres modus.

XV. — Proposicions interrogatives y exclamatives

194. Un bon exemple de proposició secundaria interrogativa indi- recta, sens proposició principal a que's reterexi, es: no hages paor que no sera res, sit seras algun poch refredada... empero no pot esser gran mal (13135).

En les exclamacions s'introduexen a voltes mitjançant la còpula e, proposicions ab lo verp en modus subjunctiu, sens que constin les pro- posicions principals ab les quals coordinarien: je metes me yo dins lo camp e esperas les en lo meu pits nuu e Curial ne fos preservatl (3313). Ab aytal construcció pot ésser substituhida una condicional: /O Curial e fesses tu aquesta relacio, qui ho vist en sompnis, e la mia ploma vergonyosa... no hagues a escriure lo cas seguentl (11607), es a dir "si tu tessis"... Aquesta substitució es molt practicada per l'anglès.

ORDENAMENT

Il. — Pronoms àtons

195. Com era norma de nostra llengua, fehelment conservada a Mallorca, quant lo verp regeix dos pronoms personals àtons, un en accu- satiu y l'altre en datiu, es en aquest mateix orde que sempre van colocats en Curial: no hi ha cap excepció: podent lom tu conservar (3326), lay do yo que ella lay dona (3236), ell lay havia tramesa (9495), no loy manava (9498), de jorn en jorn los acostava (253), començalse a acostar (175), lo Rey los acosta (7506), donar los vos (1945), menas lous en (13470).

Observi lo llegidor com lo datiu lí, al enclitarse, s'elideix y es representat per y, (loy, lay — lo li, la Il). Com fíu notar en la grafia, la vocal plena i es transcrita per y, sempre que va precehida d'altre vocal, y axis trobàrem oyr, playa (ui, plciè), rahó de més pera grafiar- la y, quant, com en loy, lay, era la semivocal, qui fonèticament avuy també es traduhida per tal signe, axis donchs loy, lay eren pronunciats hui, lai. Com en les altres llengues romàniques, emperò més a poch a poch quien la majoria d'elles, la tradició del llati favoridora de la enclisi, anà també en català afeblintse, los pronoms àtons en molts casos se proclitaren: segurament lui, lei, devingueren leet, lét, qui han donat lloch al modern li, elisió aquesta de la 4v, i, ben comprensi- ble, fent esment qu'abdues vocals de tó relaxat eren passades a àtones. Axis donchs, quant en la llengua parlada avuy, per a dir 'lo li donaré' ("se lo daré') tem 'li donaré', aquest l£ no es lo mer datiu, essent l'accusatiu lo suplert, ans es li, ço es l'hereu directe de loi, lai qui a llur torn provingueren de lóy, lày. Quant desrahonable es introduhir ací lo pro- nom adverbial Ai y representar la combinació binària per lo Ai, l'hi, ressurt a bell esguart. Car, en lo tons, la llengua viva solsament coneix li y desconeix los aplechs lo li, la li, qui son mers invents gràfichs de la renaxença literària moderna.

196. Una de les caracteristiques que més netament diterencia l'estil de Curial del de Bernat Metge consisteix en la menor proporció ab qu'aquell postposa al verp los pronoms personals àtons. Metge

60

Ordenament

usualment los enclita, es un de sos trets fonamentals ('), l'autor de Curial sovint los proclita, presagiant ja, en conseqiència, la regular y monòtona ordenació moderna. Axis, encara que llegim: dich vos (7419), esme defes per lo Rey (1714), esme estat dit (530), recordes te (10349), també trobem: te prech (446), lo havien per lo pus singular cavaller del mon (7613), te pusch certificar (9738), a despit seu la veuras pres- tament (9751), Laquesis lo viu (2160), yo matexa ho fiu (12632), vos prech (9301).

197. Altra característica de Curial es que no elideix los mots àtons tant com Metge: e los evangelis (8492), e los Senyors (7602), segons que es (8553), que los cans (8561), de aquell ahurt (8573), e lo cami (9320), no ho fa (10865), lo efecte (12987), e lo Rey (15230), lo adveniment (15250).

198. Llur: ja vegerem (8 70), com aquest pronom mostrà ja de- cadència en son ús. Cal consignar ací que s'observa un penjant innega- ble vers sa postposició al nom: a casa llur (11130), tots los bens lurs (11111). La rahó es que, com ja indicàrem, es més forta sa posició com a pronom substantiu que no pas com a adjectiu y la postposició l'acosta de la primera vàlua: a casa llur, era sentit com a casa d'ells, ans que com a llur casa.

H. — Pronoms subjectes

199. Es també un tret distinctiu de nostre autor sa profusió en usarlos en casos innecessaris, y ahont altres clàssichs los omitirien: yo prech nostre Senyor (14791), yot prech (11781), que yo vot a Deu (2934), yo a present no he desio de marit (3010), segons yo he sabut (3835), yom pens (3845), yo he nom (4469), tu te eres glorieiat (10860), ço que tu vols que faça (11492), yo vull informar aquest cavaller, per ço que ell pusca justament pronunciar (11909), matats me vos ab vostres mans (183005), çe com havets vos nomP (14938), en lo millor punt que vos puscats (15228), li dix... que... Curial... vin- dria al torneig molt ben abillat, .Axo pot ell fer molt be. dix lo Marques (15234).

(1) Ben entès, quant lo verp no va precehit dels adverbis, conjunccions, pronoms personals y relatius detallats en ma Sinta.xé s 1207, los quals acaben en vocal, y al encli- tarse los pronoms àtons, 108 fan precehir al verp.

61

La

Notes linguistiques

III. — Pronoms indefinits y adjectius

200. Es notable la ordenació que dona a 'molts', per sa constància a postposarlo sempre al nom que qualifica, en distincció ab altres clàs- sichs y l'ús modern: dies ha molts (12623), joyells tench e altres penyo- res moltes (9578), la gent molta que aqui estava (15127).

— Ab molta menys proporció, també però plau al autor de nostre text, postposar altres pronoms indefinits y adjectius qualificatius: e trenta fills seus altres (10873), aquella nit tota (15527), les altres totes (15541).

Es notable la ordenació: daquella ciutat gran (10879), alont ve- yem postposat, contra los cànons metgenchs, l'adjectiu 'gran" perta- nyent al aplech d'adjectius curts: sant, bo, mal, mer, pur qui sempre precehexen llurs noms.

IV. — Verps

201. Sempre ab menys fidelitat que Metge, l'autor de Curial dona, però, frequents exemples de postposició del verp auxiliar qu'en- clita a son participi: lexada havem la Guelfa molt luny de nosaltres (14849), y del auxiliar de modus, qui contra l'ús modern va darrera son infinitiu: per tots los lochs on ell anar volia (10647), portar no les sen podia.

202. Un bonich passatge d'avantposició del subjecte d'un gerundi absolut es: no ell cercant la (10297).

V. — Adverbis

203. Lo mateix quihe dit de "molt" indefinit (S 200), dech repetir del adverbi "molt', lo qual nostre escriptor usualment postposa, ço què en general no fan los altres clàssichs, ni avuy fem tampoch: sia petita molt (12740), fonch alegre molt (7500), e acostalas molt (8534), dona gen- fil e bella molt (11318). En aytals construccions Metge sempre comença per "molt' y intercala lo verp entre dit mot y l'adgectiu, d'un sol passatge ordenat axís me soch adonat: molt es pus pregona (12740). També es postposat alguna vegada assats: era lo marques bell cavaller assats (2675), si be usualment va preposat al verp, qui'l separa del adjectiu que gradua: assats haurie yo poch seny (11530).

62

Ordenament

Índica un penjant vers l'orde modern: noy he sabut fer pus (7379), ab aquest adverbi darrera, ço que Metge no hauria pas fet.

VI. — Mots coordinats

904. Nostre text perpetua delitosament l'hipèrbaton llatí, des- compartint per un mot heterogeni la coordinació de diversos mots homogenis. Cap altra llengua romànica s'es complaguda com. la nostra en aquesta eurítmia tant característica y gràcil, los passatges de Curial pertanyen a: a) adjectius separats pel substantiu que qualifiquen: totes altres abteses que a noble jove e valeros se pertanyian (245), ja malvat cavaller e cruell (3914), era molt bon cavaller e forts (G409), com a flach cavaller e covart (7193), ell es bon cavaller e maravellos (7841), aquell maore cors e flach (13117), bon capita forts e notable (14612), b) verps separats pel règim comú llur: no desijava sino veure Curial e parlar (14506), c) subjectes descompartits per llur verp: si Deus noy — proveeix o bones gents (9157).

Es un cas d'adjectius separats per llur substantiu, que de dos adver- bis successius terminats en -ment, sigui lo de davant aquell qui con- servi dita terminació, com sigui qu'aquesta es l'ablatiu d'un substantiu llatí: bastantment e larga (14520), dona liberalment e franca (14761). Lo català literari es la única llengua romànica qui ha transmés fins a la època moderna aytal ordenament.

VII. — Proposicions relatives

205. En quant al joch de les proposicions entre sí, l'autor de Curial no mostra tampoch tanta llibertat, desempatxament y esquiside- sa com Metge, algunes gemes però li trobem: la gent era infinida que era venguda per veure aquella batalla (8396), en la qual la subor- dinada relativa no va juxtaposada al nom que determina, e Curial en lo seu propri hostal, qui encara ab tota la persecucio de la fortuna nol havia perdut, entra gloriosament (15534), cas remarcable en lo qual un complement de lloch separa un nom de sa proposició relativa, lo règim directe de la que, es aquell mateix complement.

63

Notes lingúistiques

VIII. — Transterències interproposicionals

206. Anch qu'era una transposició coneguda de totes les llengues romàniques y practicada no sols per nostres mellors escriptors ans també pels humils escrivans de documents particulars, ço que prova qu'era connatural a la llengua y no pas flor literària, emperò, no dexa pera nosaltres d'ésser un encís estilístich, qui meravellosament enriqueix l'eurítmia de la clàusula, la transferència a la proposició principal del subjecte de la secundària, lo qual passa a règim d'aquella: per veure Curial si iria parlar ab la Guelfa (2975), e yo nom se ell sis te per segur (4488), Curial demana a Festa ella si havia dit lo seu nom a algu (71323), yo no se tu perque la menysprees (9733), com sabia algu- na donzella que bella fos (12561), com sabre yo Homero si dix ver o no (11742).

64

.e NOTES D'ESTIL

INFLUÈNCIES FORASTERES

Il. — Literàries

207. No encayraria be en nostre estudi, l'anàlisi detingut de les influències literàries discernivoles en Curial, lo mestre N'A. Rubió y Lluch les indica en les notes de sa edició. Convindrà, no obstant, es- mentarles en conjunt, a fi de relacionarles ab les influències lingiúísti- ques, objecte principal de nostre interès.

L'autor de Curial nos apar ben possehidor de conexences clàssi- ques, a travers dels textos llatins, y de les versions italianes y catalanes (Valeri Màxim, Històries Troyanes, etc.) corrents aleshores, cita y parafraseja passatges del Psalmista, Sant Gregori, Malachias, Salusti, Ciceró, Pròsper, Valeri, Guido de Columpnis, Ditis 4 Dares, etc. y se refereix, en general, a molts altres escriptors clàssichs. En la segona meytat de la novela, especialment en lo llibre tercer, pert la bonhomia humil ab que havia anat desenrotliant la taula, se sent escriptor, ampra tota sa erudició grega y llatina, y enlayrant l'estil, evoca los deus, les muses y altres personatges mitològichs, que més o menys impropriament, urdeix en la trama de la narració cavalleresca. L'aspecte, fins llavors, quasi exclusivament mitgeval d'aquella, se barreja en lo successiu ab forta coloració renaxencista, los agençaments ps eudo-clàssichs hi son abundosos, mes la frescor del estil ne pateix.

Mentre que l'autor se constreny a la faula sobirana, ço es la d'En Curial y Na Guelfa, la influència francesa es preponderant, lo veyem perfetament enterat de tota la literatura francesa cavalleresca de son temps, la major part de l'acció se desnua a França (Melú, París, etc.), quasi tots los personatges secundaris (Sanglier, Lemengre, Boci- quant, Bon Panser, Duch d'Orleans, Comte de Pogytiers, etc.), quant no son aragonesos pertanyen a dita nació, y no s'està pas d'aduhir cites en francès, reterirse a custumes d'aquell pahís y adhuch especular sobre la significança correcta de qualque mot: comant pora mon pau- bre cuer pourter la grant dolour que li faut a soufrir (5874), amí

65

Notes d'estil

sens amie (5944), costuma de tots los franceses (8675), en aquesf libre se fa mencio de cavallers errants, jatsia que es mal dit errants, car deu hom dir caminants. Erre es vocable frances e vol dir cami, e errar vol dir caminar (3710), moltes vegades he erraés los camins que tu ara erres (10008), los harauts començen a crí- dar: elaxes los alero (997), es de notar que passa en una ciutat d'Hon- gria, ans anvie que pitie (15323).

Al desviarse de sos hèroes y emparamentarse l'autor ab oripells del renaxement, la influència primordial es naturalment la dels autors clàssichs o pseudo-clàssichs, als quals ja'm soch referit, y en segon lloch dels escriptors italians, la influència literària d'aquests, però, es molt menor que la de la literatura cavalleresca francesa, anch que d'una part, lo Dant hi sigui explicitament citat cinch vegades: /o leo qui a Dante se mostra (3699), de ogni valor porto cinta la corda (8964), ma Dione adoravano e Cupido (11312), ovi se vedel temperar de fove (11504), Tuto aquel vero que ha faccia de monconia (11616), y Boccacci aludit una volta: die Guismunda a Tancredi (Decameró, 7961), y d'altra banda, les gestes dels cavallers francesos siguin cons- tantment imitades sens especificarne les fonts. Podríem dir que l'autor s'es assimilat a pler la literatura mitgeval trancesa en conjunt, en cambi, son alguns autors italians, dels quals ha consciencia distincta, los qui l'inspiren a gratscient, en los passatges renaxencistes. Norres- menys, abdues influències se'ns amostren senglament separades, de conformitat ab los dos caràcters predominants en la relació.

La tercera influència, digna d'ésser anotada, es la castellana, mes aquesta, ans que literària, es política. L'autor es rublert del esperit nacional, no de Catalunya, sinó de la Corona d'Aragó, es en castellà que cita los noms de nostres Reys, fervent partidari d'aquests, no's descuyda d'exalçarlos, axí com de metre en relleu les bones parts ab qu'exorna sos personatges aragonesos. l

Esmentaré finalment, La Cançó del Aurifany ben assignada pel mestre Rubió a Ricart de Barbessieu, per ço qu'esguarda a la literatura provençal.

En resum, tenim donchs, Hferàriament, intluència trancesa per difusió general, italiana per lectura particular y castellana per sentiment polítich.

66

Influències forasteres

H. — Lingiístiques

208. En contrast ab les influències literàries qui s'emmotllen se- paradament als caràcters y llochs escayents de la acció, les influències lingiistiques s'exercexen indistinctament arreu.

Faci esment lo llegidor qu'he procehit ab la més gran parsimònia y descontiança y qu'he descartats sistemàticament tots los casos duptosos.

a) /nfluència francesa

Es la predominant:

aço es ver que nosaltres fort durament havem sostenguda la inhonesta e continua frequentacio (464), ec'est vrai que...o

ahurt (6072, 8573), 'topada', ca-heurtero. També l'usa En Febrer en la Divina Comedia (Par. 12, 100), pera traduhir l'italià 'impeto'.

albines (5698), tolgue la mala costuma dalbines, en la ratlla 5051 s'en dóna una referència: costuma francesa dels cavallers errants de fer una justa e aquell qui ha lo millor sen porta la donzella, en francès antich era aubine (modernament aubaine), usatge feudal segons lo que los forasters no podien disposar de llurs bens, qui, a llur mort, passaven al fisch. Aquest cmal ús feu aplicar dita paraula a tot ço que s'obté per la força. Com que Curial era foraster a França, en abdues accepcions, la primitiva y la derivada, convé lo mot albines al tort que'ls cavallers errants francesos li volien fer de toldreli sa donzella.

Curial s'arresta (4266), arrestantse (6714), liberalment usat per aturarse, es'arreter..

assallir camins (4487), en francès cassaillir.

Curial savisa Critxi no haver cara en la capellina (14376), ques avisas si poria veure Curial (15074): 's'adonà de', 's'enginyés a', abdos sentits corresponen à cs'aviser deo.

besar (427), per 'bes, besada'.

borrell (1023), 'botxí', en francès antich cbourrel:.

camus (5667): mot francès qui vol dir 'de nas curt y rom".

certana conexernça (4548), ccertaine-.

dempeus, empeus: levantse dempeus (311, 2592), llevantse empeus (6931), francès antich esse lever en piés..

argent per al despens (9240): cargent pour le depenso.

Notes d'estil

devisar (14117): imaginar", formar un plà', cdevisers, en italià edivisareo.

ensenya per senya. censeigne, indicer, non podien haver algu- na ensenya (12340).

gents quil environaven (8891), environada de (1124): cenvi- ronner,.

foure (6738): 'vayna de la espasa': del antich francès cíuere-.

per sos gatges (14296): cgages..

per humil que lo jove home darmes sia (3698): cjeune homme2.

logis: 'habitació', 'allotjament', clogisx: los de Curial sen tornaren

a son logis (5342, 6806, 14755).

lotge: 'compartiments entorn la plaça del torneig', clogex: lo Duch fonch muntat en les lotges e estech entre la Reyna e la Guelfa (15355). '

musar: "perdre lo temps', cmusero, no vull musar en escriure per menut totes les circunstancies (1698).

cavalcaren a petit pas (6306).

relleu (13034): posaren en lespital. E venien, cascun jorn, a pendre del relleu que donaven als pobres a la porta del palau del Marques, mot francès qui significa ço que resta dels menjars ser- vits, cce qu'on re/eve de la tablex, axís hom llegeix dles mendiants se disputaient les reliefs du festin:, ,

ribaut.: 'de mala vida', cribaudo, ma servit en destrossar aquell ribaut d'Ambrosino de Spindola (10612).

screbat: 'reventat', ccrevero, caygue lo cavaller en terra tan gran e screbat que passa daquesta vida (3909).

Curial qui tot rabiava de mal talent encontra lo cavaller (6620), qui rabiava de mal talent (3902): 'de mala gana', francès antich cde mau talent.

treces (4334), per 'trenes', etresseso.

209. Gramaticalment la influència -írancesa es ben poca, hi atribuhim:

a) la grafia quasi constant del mot empachar: per empachar lo dit Rey d Arago que a la batalla no anas (8978), quens desempa- chets (8419), ir. cempechero. Observi's que empatfxar no es galicis- me, en tot cas de Curial, jatsia qu'es molt usat per clàssichs anteriors, es la grafia ch per £t que creyem francesa, per usarla los escribes d'aquell pahís ab vàlua airicada ja feya temps (Ci. $ 14).

b) la profusió de pronoms personals en casos innecessaris, atesa la desinencia del verp: yo prech Nostre Senyor (14791), fu vols que faça (11492), y altres que ja hem exemplificats (Cf. $ 199).

68

Influències forasteres

b) /nfluència italiana

210. Les intluències linguístiques italianes son més escarses, lexi- calment he anotades les segiients:

mana que a Genova aportassen (12050), es a dir, cprenguessin port, anassen a port, italià: capportare,.

paraula balbuza (12700): it. ebalbuzzar: en cast. cbalbuciente-.

bruta e brofega Juno (11394): bruta, ço es, brutal, perversa, italià: cbrutta..

nom siats carestios de dirme vostre nom (6977): it. ecaresto- SO), Car, escars.

desenvolupats dels trafechs mundanals pobrement e honesta vivien (32), desenvolupades de totes les passions passades les sues animes (14871): desembolicar, lliurar, it. antich cdisinvoluppare.. Aquest italianisme, en conseqiiència, no pot significar cdesenrotllar una tesi, Sino metrela a nú, descelarla, lliurarla de cobertures. Son ús lite- tari modern, sobre ésser un italianisme, es una errada semàntica.

colera (5083), sobrat de colera: ira. l

combaten en duello (71729, 14318): veu italiana qui's propagà per tota Europa, en guisa donchs, que no es peculiaritat del autor.

volgues pendre alguna espassa exint de Paris (9021, 129): pas- satemps, distracció, retrigeri, alleujament, del italià cspasso, spassarsi. .

de parts molt lontanes vengueren (8460): llunyanes, italià elontano,.

pillola (10401), (XL llatí PILULA, diminutiu de pila, bola): en italià té la matexa forma, francès pilule.

vista la preda (14754): la depredació, 'el botín', it. cpreda..

nou egregies sorelles, habitadores de Monte Parnaso (10222): germanes, igual en italià.

romp aquella turma de gent (6679): turba, it. cturma.

Per les rahons aduhides, (S 186), no's pot sostenir que pur sigui un italianisme.

Norresmenys tenen forma, al meu albir, italiana tots los noms mito- lògichs: Juno (9330), Eolo (9333), Neptumno (9335), Parnaso (11642), Homero (11643), etc. No es de creure qu'exes -o finals pro- vinguin del castellà, ateses les fonts clàssiques que l'autor cita, Ditís y Dares, Guido de Columpnis, Dante, etc.

69

Notes d'estil

c) influència provençal

211. Es també notada en qualque mot:

asclar (14693): esclatar, fendre's, prov. casclaro.

baudor: bulla, alegria, prov. cbaudor, vauzoro, no poguera fer ne mostrar maior baudor (1680).

embosca: emboscada: no es segur que sia provençalisme: en baix llati era imbosca, en prov. cembousco, en italià tenim eimboscare2.

en una grasa de marbre segue (11595): grahó, en vell proven- çÇal 4dgrasa, graza).

jumenta (11170): vell prov. ejumentax, també podria ésser cas- tellanisme.

lo pris: aquesta veu era ja feya temps incorporada 'al lèxich de nostres trobadors: //o par merescats lo pris (15129).

lo ris: lo llatí RISU donà en fr. y en prov. cris, de manera que també podria ésser galicisme, mostrant en lo ris de la sua cara alegria gran (14879).

upega (13016): axís era nomenat en prov. l'aucell cpuputo, en llatí UPUPA. :

Com ja he dit (SS 76 y 77) no es segur que quiny y queacort sien provençalismes.

d) /nfluència castellana

212. Diferentment de les anteriors, la influència castellana sobre Curial deu ésser examinada de des dos punts d'esguart ben distincts: aquella qui era general, devers 1450, en la literatura y adhuch, puch afegir, en la llengua catalana de la ciutat y centres erudits, y aquella peculiar al autor del nostre text.

La primera no es més qu'un reflexe de nostra decadència literària y lingúuística iniciada molt abans, crech poder demostrar en altra ocasió, a ran de comensar lo s. XV. Se tracta, donchs, d'un fenomen de llengua. La segona es de provinensa erudita concretada a nostre autor y contri- bueix a caracterisar son estil y justipreuar sa vàlua literària. Se tracta, donchs, d'un fenomen de literatura. Aquella es social y extesa pel català parlat, aquesta es personal.

Si es sempre dificultós destriar què sia debut a evolució natural de la llengua nostrada y què fou iniluhit per l'idioma castellà, lo discerni- ment dreturer n'es més difícil, en lo període qui correspon a la formació literària del autor de Curial, ço es assaber, de 1400 a 1450, per ço com, precisament en la primera meytat del s. XV, lo català sofrí dues

70

Influències forasteres

influències capdals, artísticament y literària, la renaxença italiana, qui ja s'ovira en obres catalanes de la segona meytat del segle anterior, augmentà sos efectes fins a promoure la renovació d'idees, sentiments y llenguatge. En quant a les primeres, cal tant sols esguardar los argu- ments y tòpichs cinchcentistes, per ço que fa a la llengua, passà del en- carcarament escolàstich y estretor mitgeval, a la fluidesa humanística y llibertat renaxent. Lo mon enter experimentava una ràbea transforma- ció: les inteligències s'abocaven adalerades en un nou orde de coses, y Catalunya ne rebé les conseqiiències més que altres encontrades, puix pera ella a la evolució ideològica s'hi afegí un cambi polítich tras- cendental. Aquest, ab la cort castellana de D.2 Maria, esposa del Magnànim, afavorí la introducció y espandiment del idioma cortesà en les cancilleries y cenacles literaris. Per açò la llengua culta ne fou més intluída que la parla vulgar. Mes per damunt d'aquesta iniluència estra- nva hem de considerar que'l renaxement, al qual nos hem referit, no's confinà a idees y sentiments, sino que promogué y apressà la evolució pròpria y natural del llenguatge. l

Nou esperit fecondà nous mots y exigí més franquesa d'expressió, lo lèxich. y la sintaxi se renovaren més pregonament qu'en cap altre període de nostra història. Es, donchs, criteri errat, pendre per patró lo català literari de la segona meytat del s. xIVv.È y titllar de castellanisme totes les discrepàncies qu'hom observi devers mitjans de la centúria segiient. La llengua conservava llavors plena força vital, esperonada per la evolució renaxent, y tenia dret a fer com may, son treball íntim de renovació. Que durant aquesta, la influència castellana s'anés exercint ab més pressió cascun jorn, no nos ha de celar l'esguart a les novelles formes, ben nostrades, que malgrat tot s'anà afayçonant. Allà ahont es més dificultós de fer la tria assenyada es en la gramàtica, puix en lo lèxich cada mot comarcal resta més aprop de sa encontrada d'origen, en cambi en la morfologia, sintaxi y construcció, totes les llengues romàniques tenen un fons comú y evolucionaren grosso modo sincròni- cament, en guisa qu'es fàcil atribuhir a peculiaritat Ço debut a evolució.

Començant pels castellanismes generals qui s'eren ja anat infil- trant en nostra llengua, cuyt ésser dels més antichs los dos segiients: O, COm es santa persona nostramo (10937), carro (10191). Tant amo com carro son avuy usats en tot lo domini de la llengua y lo pri- mer té una significació social tan peculiar y compenetrada ab la manera d'ésser catalana y mallorquina que costa admetreli nerencia castellana. Mes no crech que pugui trobarseli altra solució: en los escrits de Lull,

71

Car i LE

Notes d'estil

ço qu'entenem en lo català continental per amo sempre es transcrit per mestre. En cambi fins avuy hem servada pera mestressa la signitican- ça corresponent a amo en femení, senyora, DOMINA.

trobaras en la paret tres ralles de almaguena (13062), es a dir, fetes ab calmàguena:, massa de ferro ab manech llarch pera rompre pedra (Dic. Acad. Esp.), veu alarp, en cast. calmàdena..

castigar (8691), en lloch de cpuniro.

dolçura (11285), per edolçor, dolcesa:.

falta (1824), per cmancament, falla, culpa:.

ferro (12135): es també aquesta, una de les més antigues influèn- cies castellanes.

manto (13481).

martirs (10711, 10895), per cmartre,.

moro (6131). espandit ben abiat en lloch de cmaure: .

morro (11550).

tenint sitiada Mecina (8968): per cassetjada.

aquell tacany de Curial (276): tant pot ésser castellanisme com italianisme. l

tenir (2215, 5109): es copiós l'ús d'aquest verp en lloch d'haver, en Metge ja s'en troben qualques indicis. Tant en castellà com en cata- là esmersaven en la primeria aquest darrer, de conformitat ab la herèn- cia semàntica llatina, mes no trigà gayre en espandirse cteniro, ab més força a Castella qu'a Catalunya: en lo domini nostre sa difusió coincidi ab lo periode d'invasió literària dels castellanismes, en guisa que lo podem encloure entre aquests o quant menys afavorit per aquests.

toros (10260).

213. Los punts gramaticals quim semblen d'influència caste- llana són:

la grafia A dels mots serora (3735), peiora (12728), ci. $ 18.

l'ús del article definit en lloch del pronom demostratiu: /a de la batalla (1233), la que ells cercavan (3890), clàssicament aquella de la batalla, aquella que ells cercavan (S 96).

la minva de quí, com a pronom relatiu adjectiu, en contra de que (8 75). l

la forma renunciu (11913), ab sa -u final, pera la primera persona del present d'indicatiu (S 79).

la introducció de a en alguns règims directes de persona (8 100).

ús d'haver com a auxiliar del verp esdevenir y alguns altres intranzitius ($ 115).

72

Influències forasteres

l'adverbi allí ab la significança del català aquí (8 116).

per que, perque invadint lo camp de per ço com (S 171), per ço que (8 172).

supressió de la conjuncció que pera introduhir proposicions Subor- dinades: poria esser possible aquesta donzella se perdes (12755), (8 191).

214. Passant ara als castellanismes peculiars del autor, crech que li son imputables les segiients:

acurtar (14162), per escursar, cacortar,.

animo (3680).

assalt (5086), també podria ésser italianisme.

gast: no es segur que sia barbarisme. Es usat en lo cTirant lo Blancho y en alguns Memorials y Remembrances, despesa, consum: aqui uirats gast de infinits confits de çucre (1503).

llave (12973): crech qu'es d'influència castellana, clavar (lavo):, mes també podria provenir del provençal antich o del italià.

monstruo (7621, 10257).

si se li poria pegar alguna poca de la bondat quels altres havien (1092): encomanar.

pincerna (11209): veu llatina, servada en castellà, equival a 4COperoo.

sabia mes a batalla mortal que no a escaramuça (14313): csaber màs a).

sacut o espolsa roba (14914): csacudir-.

sallint de casa sen entrava en aquell ort (12395): csalir.

segundali altre colp (14389): csecundar:.

sinistre (6583): csiniestros, desgracia.

sombra (14941), per ombra.

215. Los noms dels personatges castellans o aragonesos van per- fetament escrits en llur forma originaria: Paulino (8089), Aznar d Atrossillo (1821), Pero Cornell (5360), Blasco d Alago (5361). Es molt remarcable que nostres comtes sobirans, qui son enunciats com a Reys d'Aragó, sempre duhen los noms en castellà: Don Pedro (3620), Don Alfonso (3628), Don Jayme (3629), en lloch del Rey En Pere etc., com trobem en obres y documents no gayre anteriors, Si no contemporanis.

VALUA LINGUÚÍTICA DEL TEXT

I. — Classicisme de cCurials

216. Les llistes de barbarismes precehents no deuen fer malpen- dre's lo llegidor sobre la vàlua del català de Curial. Per ço que ia a la quantitat, sa extensió, passa de 15500 ratlles, no admet pas comparança ab aquelles, mes apart de mides, lo llenguatge d'aquesta novela es rublert de construccions, lèxich, hipèrbatons y eurítmia ilativa perta- nyents a la mellor època de nostra literatura. Son autor era un escriptor de debò, y hom endavina com se pernabat contra la malura envahidora, en guisa, que si no pot evitar de caure en galicismes y castellanismes ja corrents llavors, aconsegueix sovint una nitidesa d'expressió y una terminologia dignes y pariones de sos antecessors. Precisament per açò, lo Dr. D. A. Rubió y Lluch titlla d'arcaych son estil, mes no devem may oblidar, en primer lloch, que tot bon escriptor qui'"s compla- gui en la forma, no té altres patrons pera enmirallarse qu'aquells, los quals en períodes de ràbees transformacions lingiístiques, com fou pera Catalunya la primera meytat del segle XV ('), devenen en poch temps arcaychs, y en segon lloch, que'l desenrotllament cabal dels fenòmens de llengua ocupa fites molt més extenses, imprecises y heterogènees de ço que s'havia cregut, y de ço que, pera precisarne l'estudi, les Sin- tesis de la critica moderna indiquen ("). La llengua se mou inconnexa- ment: en alguns punts avença a pler y admet tot seguit lo neologisme, y en altres (a voltes del inateix orde que'ls primers) s'aterra a la custu- ma tradicional. Lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oticial y del braç enlayrat, mes hagué fretura de centúries pera capgirar tota la llengua y sullar totes les encontrades: més ben dit, la contaminació castellana no es pas finida, encara se resistexen construccions lingúis- tiques ben pures y regions geogràfiques privilegiades. Aquest movi- ment de decadència continuarà espandintse, coexistint ab un altre de depuració que l'actual renaxença literària impulsa (").

(1) Cf. A. Par, Quí, que en catalan, RFE. (0) R. Menéndez Pidal, Origenes del espanol. (3) Prat de la Riba, Nacionalisine.

mM

Notes d'estil

Curial no podia tenir mellor llenguatge: crech que deu ésser con- siderat com a clàssich, té la honor, anch que sia trista, d'ésser lo darrer clàssich català.

ll. — Mots notables

217. En l'estudi gramatical hem anat exposant les gemes morio- lògiques, sintàctiques y d'ordenament que s'hi troben, completarem lo justipreu lingúistich ab una petita llista de mots notables:

acaçar: perseguir, encalçar, fal comença a acaçar que en tot aquell dia no havia gosat donar colp (14719).

actors: ço es autors, /os actors qui dells scriviren (9718), dels quals los actors tantes coses havien scrites (1599).

aleujats: allotjats, qui son de la altra part daquests arbres aleujats (5349).

altificarse: veu luliana cenorgullirse, metre's alto, // volgue tra- metre aquell flagell per que nos altificas mes de ço que li pertanyia (14448).

amprarse de un: utilisarlo, molt alegre per ço com lo Rey se amprava dell (1022). I

aperssonat: de molta còrpora, robust, gros, home molt apersso- nat (3175).

atoriar: no vol dir centonars com l'italià cattonareo, sino lo con- trari, ço es, dexar atònit, sens energia: 4n colp quel atonava (3567).

ayguamans: la frase presa aygua a mans (5671), nos mostra la composició d'aquell nom, ab lo sentit final de a — pera.

estech en catiu (14443), construcció rara d'un substantiu atributiu en lloch del substantiu abstracte ccaptivitato, jo interpret cen catius en sentit predicatiu equivalent a ccom a catiuo.

breus (3915, 4334, 5107), per chebreuso, ço es qjueuso.

brofega (12236).

cambis (71359), elletres de cambio.

carçre escur e tenebros (12890), masculí, com ja feu observar En R. Miquel y Planas en sa edició del Carçre d'amor.

cobeu (11831), cobejós.

colorar: tots nostres clàssichs usen aquest verp en lo sentit d'caparentar, fingir, ter veure qu'es melloro, colorant ab diverses maneres (124).

denyar: nol denyava partir de si (46), la lliçó apar incorrecta, fo- nèticament cdenyaro correspon a cdignaro, mes ací lo sentit es cdexaro.

depart: part, banda, lo foch ences a un depart (1130).

76

Vàalua lingúiistica

desar: apartar, allunyar, qui encara nos ere molt desat (4212), y aquest es també lo significat del passatge de Lo /ill del Senescal retret per En M. de Montoliu (").

donari: del llatí DONARIU, cast. edonairer, anava tot descolorit e sens donari (9800).

desfreçar: malmetre, cambiar, desagençar:, eren dinats abans . que sodolls e lo treballar no mancava, per que, en poch temps ells foren tan desfreçats que... nols hagueren coneguts (12178).

destre: la part dreta, foís ensems comencen a ferir a destre e a sinestre (6514). Es llatinisme: 4dA DEXTRIS ET A SINISTRIS:, trobem en Sant Pau (1, Cor. 6).

encontrada (1052), com avuy, y no ccontrada:.

encruelir: cencrudecers, me deuria envers tu encruelir (540).

escarn: trutar de, emburlarse de, escarnir, /os quals se trague- ren escarn della (11541).

estar: en lo sentit d'eéssers:: com ells stants axi a la taula (59678), estant sen Deus cominal (8374), cessent Deu imparcial. L'us d'estar en lloch d'ésser es abundosissim en Lull, açò absolt de caste- llanisme lo primer exemple. En lo sentit de restar a peu dret: nom aferrava ab vos sino per tenir me en estant (8753).

diners te falleguen(397), present subjunctiu de fal/ir, te manquin..

ficar, fincar. corresponent al castellà chincars. Carles de Mon- bru fica sperons al cavall (5259), fincant lo genoll devant lo 00 (8152), fica un estandart tot negre (8390).

a fina força (6713), ca pura força2.

flauges, flages (6216) 'tranges', no he pogut justificar aquestes formes, en italià es etrangiar, en francès cirangeo, en prov. ciranjoo en castellà ciranjas, en anglès ciringeo.

flixarse de. passarse de, també es usat en Tirant lo Blanch. que sen flixas al present, que, quantres ella, no li trametria res (3104), us prech queus en vullats flixar (4126).

fortegaç (9053), ciorçuto ab sutix menyspreatiu.

gara: gara dell (6617), no es galicisme com sembla a bell esguart, N'Eximeniç ja l' usava (Í).

glomerosa: aglomerada, multitut glomerosa (14691).

gracies: moltes gracies, dix Curial (8362), lin feu mes gracies que (59503), com avuy, emercèso no es català. l

(1) BDC, Juliol-Desembre 1915, 62. (2) Doctrina Compendiosa, ed. Miquel y Planas, y A. Par, ratlla 1783.

4

Notes d'estil

granesa (14588): com en Lull cgraneao, y no egrandesaa com dihem ara.

la gent grossa (11300): grossera.

ladrars (8563): eladridos,.

Malay: malay son venguts los strangers no coneguts (2829), los digueren que si lo jorn seguent tornaven al torneig, malay vindrien pera ells (6144): la interpretació que hi dona N'A. Rubió y Lluch (') me sembla encertada: la particula adverbial Ai s'enclita abans que proclitarse, y quant la paraula qui en lo primer cas la preceheix, termina en vocal, s'elideix la Ai y adopta la grafia y, en quant a mala, crech qu'en efecte, se refereix al substantiu suplert 4ora, se tracta, donchs, d'un complement adverbial de temps: en mala hora hi... Aquesta elisió era ja tradicional, puix la he trobada també en N'Exime- niç: mala per a ells (Doctrina Compendiosa, ratlla 1916, ed. Miquel y Planas, y A. Par). La lliçó, entre parèntesi, no ofereix cap dupte.

No té, en conseqiiència, res a veure aquest femení mala, ab ex- pressions com l'ha feta bona, etc., estudiades per Meyer-Liible ("), Hanssen ("), Montoliu ("), Rriiger () y altres.

malmirent: la sua vellesa nol faça malmirent (813), posat que ell sie malmirent (835), ço es, cdigne d'ésser malmiratv, significació cor- responent al adjectiu verbal en - d'us, abans apellat participi futur passiu.

maestre, maestressa: Curial estableix una distincció semàntica entre abdós mots, maestre significa com avuy cprofessoro, y no té ter- minació temenina: elles no eren tan grans maestres (de musica) com pensavan (10073), maestressa es lo femení de camo:, sentit qu'avuy conservem: F/fortuna antigament dona e maestressa sua (9325).

momental mort: (19:8) momentània.

nanya: nena, fan poca festa feya ell de un cavaller pera com- batre com vos fariets daqueta nanya (2639).

naray (1865): ço es cnerehí, negruzco:.

nichil (10900): NIHIL, llatinisme: cno reso.

obiscir, objectar, llatinisme: de OBJICIO, OBJICIS Y OBICIS, OBJECI, OBJECTUM: U12Q Sola cosarm pensi que voldriets obisçir contra mi (8026), com per nosaltres li fos obiscit que (9S41).

obsidio: setge, csitiox: pur llatí: OBSIDIO, d.ti en la obsidio com fora de aquella noble e sobres gran ciutat (11860).

(do Edic. Curial, RABL. 519.

(2) Gram. llenç. rom., Sint.. $ SS. (3) Gram. hist. cast., $ 502.

(4) BDC,u. 16.

(0) RFE.ix, 18).

TS

Vdlua lingúistica

obtat, OPTATU(M): desitg, aconseguit son obtat (15523), mer llatinisme: OPTO, AS, ARE.

oyda: per oyda conechi molt bé (7915), en castellà dde oídaso, en català no es may plural, com fan alguns neoliterats.

parificar: compararse, posar a par, se volgueren no solament

parificar ab les Muses ans encara subpeditar les (10076).

par: tu e tes pars (11556), dtu y tes igualso. parler: garlayre, enrahonador, lo qual era molt bell parler

(444), no es galicisme, usat també per Metge.

pensar (1852): es abundós y traeix una evolució del català, que re- gistrem ja en N'Eximeniç, qui també usa aquest verp en lloch de ecuy- daro, com esmerça Metge, o de la forma llatina ccogitaro com feya Lull.

persona: cos, còrpora, lo qual era de la persona molí gran (6650).

plato: (la Guelfa e labadessa) començaren a metres a puní, axi que, abans que la gent se levas, a elles ja no fallia plato (15256). La explicació d'aquest mot, en provençal platon, la dona Levy (') ab la cita c.i.a cinta de femna de ceda blava et de la .i. cap a l autre a de platos d argent subredauratzo (Arx. Cat. Carcasona). Plató diminutiu de plata era quiscuna de les plaques, com diríem avuy. Mes no cal anar a parar al provençal, puix lo mot era perfetament català: l'investigador Dr. Joseph M." Roca lo cita en sa manya mono- gratia sobre la Reyna empordanesa Madona Sibília de Fortià, a En Ferrer, per a guarnir una correja de sanastre li compra un cap, una mosqueta y cinch platons d'argent daurats (7).

plegar: arribar, e axi anant plegaren a una vila (5594), no plegaven los peus a terra (14670).

quitament: lliurament, francament, sen pusca anar quitament (4857).

quitar: ésser quiti, descarregar, yom pusca quitar daquest deu- te (13548), en trancès cacquittera, no es, però, galicisme.

quirats (10307): cquilates,..

rahenes: en cast. creheneso, no es, però, castellanisme, donades certes rahenes (14362).

raure: esborrar, rau de ton pensament (10757), sera ras de la memoria de tots los homens (9628).

regalar: tajar, ésser líquit, per açò, ecmontanyes regaladeso, tres- cals, rublertes de fonts, plenes d'aygues, or colat o regalat (11176).

(I) Suplement al Dicc. Provo. 2) Memòries de la RABL, x, 43.

9

6

Notes d'estil

repolsar: dominar lo pols, fer estar normal lo pols, ja no podia repolsar (8632), avuy diríem cja no podia bufar, ja no podia alenar,.

restaurants: coses restauradores, restablidores, aconhortadores: i No sinol que son purgues e restaurants aquells que ab lançes e ab spases se donen (3018).

ros (32009, 15057): rosada, erocio2.

saluts:tòrmula clàssica usual de salutació, els forna les saluts (817).

sentir: trobem ja en ple ús aquest verp ab lo significat d'cohiro, mes coexistint encara ab aquest, /a Guel/a lo oy plenerament e com senti que hach acabat (9911), lo rey, sentida la remor (14169).

sinestre: llatinisme, vide supra destre.

sitiades: sentades, reunions, juntes. Avuy hem reintroduhit csetix per cseyento, esetiar, sitiaro seria casseure'sv: fracfant aquests fets en diverses jorns e sitiades (8212).

sobrer: superior, iort, cavall pus sobrer (2722).

sodegat: sacsejat, laferra ab les mans e despuys quel hach un poch sodegat dun torn lo mes per terra (1305).

sopols: sens pols, esmortida, quasi en sopols en son lit la me- teren (147).

li strengueren les plagues (4906): eli reduhiren les llagueso.

succehir: Si... los fets succehian mal a Curial (1901), mostra lo pas de csuccessió, ilación a cesdevenimento. En lo text encara signi- fica que'ls fets se seguien malament per a Curial. Avuy csuccehiro se refereix a un fet près per si Sol y vol dir cesdevenir..

talaimyar: atalayarse, adonarse, apercebre's, no talayantse la ena- morada dona de la embosta que li tenien (9377). Es remarcable l'ús d'aquest verp qui avuy se té per un vulgarisme rural, y en efecte, se conserva no més en la plebs baxa y en les encontrades pirenenques.

tempesteiar: donar una tempestat de colps, Curial lo volia metre a mort en tot cas el tempesteiava tan terriblement que ja lo cavaller no podia pus en avant (5100).

tenir a noves (11478): entretenir ab noves, tenir conversa, comu- nicar, general en tots los clàssichs.

torcar: exugar, en ir. ctorchero, no es, però, galicisme, forcaren li la suor (4843), se torca les lagremes (12196).

tranquille: tranquille e pacifich estat (15080), es molt notable que tant lo Somni com Curial usen tranquil en exa torma.

triumplie (9254), ab e final.

verdugueiar: blandir, verdugueiant la lança (14364).

vist: (esser vist a un) semblar, parexer, llatinisme: MIHI VISUM EST, los que li foren vists (1614), plau a mi, st a vos es vist que...

9 8)

Vàlua lingiúistica

(7730), si al Rey fos estat vist (8627). Era també corrent en Aragó: cquando a la cort visto seràs (Liber constitutionum tocius Regni Aragonum et Regni Valentie et Ripacurtie, citat per Borao, Dicc. Voces Aragonesas, 62).

IH. — Modismes

218. axi que ressecades les superfluitats, les rahonables romanguen en copia e abundancia gran (7402), Ssuprimides les coses supèrilues, les necessàries sien abundants.

aquells qui cerquen pel en l ou e nuu en lo jonch (1658), bona dita.

tals strenes'com aquelles que la Guelfa vos ha donades no les ha hom tots anys a festes de Nadal (9710).

lenguatge cathala (10087), aquesta apelació excloeix que l'autor sigui valencià. l

com los homens pobres de sciencia... disputen ab los homens scientifichs e de reverenda letradura (10144), avuy ne diríem cemi- nents literats..

qui guerra vol no deu portar timbre doliva (11520).

tenint... lo ventrell gros contra Curial (14102): estant enfadat, enfellonit.

per que no tengam temps (14137), pera que no gastem temps.

estava la batalla en pes, que no sabia hom a qual part la balança declinaria (14681), cen suspenso:, en lo fi de la balança.

hostes e peix a tres dies puden (2136).

no puges tant que ten endenys nel baxes tant que valles menys (5162).

qui havia legit lo text haguera feta la glosa (6505).

IV. — Faralel lingiistich entre lo cSomni de Bernat Metge (1398) y cCurial e Gueltao (devers 1450)

219. Ortogràficament, Curial es encara més regular y s'acosta una mica més a la pertecció definitiva, que'l ms. del Ateneu Barceloníi qui nos serva la mellor redacció del Somni, é final, en la transcripció de la que, aquest vacila entre 9, /9, esja gratiada tostemps ig per aquell: desig, goig. La cultura externa y formalista, y les habituts gràfiques anaven avençant ab lo temps, anch que la llengua culta estigués ja en la decadença.

81

Notes d'estil

Fonèticament, molt poca cosa haurem de remarcar, Ço qu' es con- seqiiència de la bona ortografia d'abdues obres, qui ab llur correcció nos celen los fonemes vivents. Anotem en Curial la forma moderna christia en lloch de chrestia, com en Metge, y altres clàssichs, y sobollir en veu de sebollir. Dóna lloch a rumiar, qu'abdos textos usin la forma masculina /ranquille. Curial se diferencia de tota la tradició literària anterior y posterior al escriure /o un per la un, mostra finalment, un penjant decidit vers l'afèresi, nuemichs, semblea, breus, etc. En resum, fonèticament cap consequència se deriva.

Morfològicament, les discrepàncies ja son més significatives. L'autor de Curial ha perduda ja la consciència de la flexió Deus-Deu, formes qu'usa a la tum-tum, com Metge, esmerça //ur en vàlua subs- tantiva, ço es assaber, quant se refereix, mes no acompanya, son nom, a diterència, però, d'aquest, escriu indistinctament son, lur, quant lo possessiu té vàlua adjectiva, trobem en nostra novela los determinatius esta, estes, qui, per ésser de dret catalans no he gosat a titllar de castellanismes, mes que, de fet, si no ho eren en mans d'autors més antichs, poden versemblantment ésserho en les de nostre escriptor, atesa la època quant escrivia, y la influència general tastellana qu'hom li comença a endavinar, es ben notable que'l plural d'aqueix sigui per ell aqueys, Curial y Somni coincidexen en l'article propri mas- culí En, mes discrepen en lo femení, /a, dona, respectivament, la baxa ferma que Curial mostra respecte al Somni en l'ús del pronom relatiu adjectiu quí, es prova inequívoca de la major puresa lingiística de la darrera obra y de la decadença catalana en que ja fou escrita la prime- ra, en quant als indefinits faré notar la forma quiny al costat del femení quina, y que no es tant adicte com lo Sormni al subjecte 407, que substituheix sovint per la construcció moderna ab se.

No nes llegut, ab greu recança, de parangonar les formes verbals per no haver fet aytal estudi en Metge. Faré remarcar, però, qu'en Curial son molt més abundoses les del condicional en -ra (amara, volguera, etc.).

Les remarques qu'he fetes sobre Deus, lur, quí, se, denoten pèrdua, y en conseqiiència, devallada del estament qu'havia assolit la llengua. Nota plahenta es la persistència de les formes en -ra.

Sintaxi: no serva nostre autor la fina distincció que Metge esta- bleix entre aço, ço, ni, malhauradament, perpetua tampoch lo demostra- tiu substantiu aquell, quant preceheix de, quí, que, en guisa que fa com avuy /a del feu pare, lo que fu vols, en lloch de les belles cons-

82

Vàlua lingúistica

truccions aquella del teu pare, aquella que tu vols, d'altra part es més arcaich que Metge en no admetre hi en fi ha, ans solsament /a hi (chayo). En lo règim directe dexa ja infiltrarse a voltes la preposició a, en cambi serva en absolut sa concordància ab lo participi passat, Sigui quina sigui llur situació recíproca. Ab alguns verps intranzitius y impersonals, qu'altres clàssichs construexen ab ésser, usa haver.

En quant als adverbis, Curial es molt rich, potser més que'l Som- ni, emperò pera alguns d'ells: acens, allens, nunca, tota via, de dret ben catalans, hauria de fer la matexa reserva que pera esfa, comença a admetre allí, qui havia de menar la pèrdua d'ací, y lo cambi semàntich de aquí, no entén com a adverbis encunyats fostemps, nulltemps, los elements dels quals escriu sempre descompartits, reserva pus pera adjectiu, mes pera'l verp esmerça indistinctament pus, més, ço que no feya pas Metge, en cambi distingeix fan, tant, admet perque, pera que al costat dels clàssichs per ço com, per ço que, s'encomana del francès l'ús expletiu y lleig de sí, sola y ab e (e si), no podem rebutjar pur, anch que renove les reserves ensus dites, y finalment pert les correlacions canfaria si podia, cantara si pogués, que barreja frequentment.

Totes aquestes dades mostren una evolució pitjorativa, emperò, es encara aquesta més palesa en l'ordenament, no per ço com n'hi trobem de tanta trascendència com a ab lo règim directe, per exemple, ans per la pèrdua de sentiment tingiístich que'l novell orde comporta, y per la intima conexió d'aquesta matèria ab l'estil y esperit de la llengua. Lo més substancial d'aquesta, cuyt, es ço qui està més lluny del mot escrit y del so parlat, es assaber la ilació, lo ritme, ací hi ha la ànima, la clau d'un llenguatge: musica nova s'encarna ab nous mots.

En aquest punt Curial resta per sota del Somni: es debades demanarli aquella gràcil agilitat, qui d'ésser sobrada, o quant menys mantinguda, nos haguera fixada detinitivament nostra llengua literària. No cal buscar l'hipèrbaton just y oportú, ni la llibertat armoniosa en l'encadenament de les proposicions. Detalladament, Curial proclita molt més que Metge, com fem avuy, los pronoms àtons, prodiga innecessàriament los pronoms subjectes, potser influit pel francès: no sempre postposa los verps auxiliars, indicant la ordenació moderna, y també nos preceheix, posant sovint los adverbis darrera'l verp.

83

ee

Notes d'estil

V. — Paralel lingiistich entre cCurial e Guelfa, y lo llenguatge literari tradicional modern

220. Gràficament, sols hi ha un fonema, / mitjanera, qui no sigui uniformament resolt en Curial (ptjor, desiges, jutjar, viatge, judge), podem, donchs, considerarne la ortografia com a perfeta, si li acceptem i ab vàlua de j, enveiosos, y li comportem la pràctica de representar per y la i després de vocal, oyr. Escriu correctament mateix, matexa.

Fonèticament, no'ns hem d'entretenir en indicar discrepàncies per ço com fot nostre estudi fonètich se basa en mots qui presenten fonemes divergents dels actuals, en guisa donchs qu'hauríem de repetirlos tots.

Morfològicament, sols fan lo plural en -os, los noms terminats en s, hi ha encara set excepcions ab la desinència antigua -es, los acabats en sf, ig, Éx, schi ategexen merament una -s, los qui finexen en -ix fan en lo plural -ys (peix, peys). Com en altres clàssichs los substantius qui acaben en -or son femenins. Lo reflexiu tònich es si, prop sí, en lloch del modern prop d'ell. L'article propri, En, La, es lo modern en lo català oriental, exceptuada la costa y Empordà. En quant als pronoms indefinits sovintegen los plurals cascuns, abdosos, y s'usen los bells pronoms als, aldre, axís com se reforça la negació ab la determinació copulativa e(consell) del mon (noj)o, equivalent a cap. Per ço que fa al: verp, /O ar-o es usat en un 60 P/, sens desinència, yo am, y en un 35 "/, ab -e, yo parle, sols registre tres casos ab -U: yO COnfiu, preu, renunciu. Es interessant de trobar ja qualques formes en -au, digau, en mitg d'una gran majoria en -afs. Curial mos- tra decidida aversió per les formes incoatives: hom hi llegeix usualment mer, meren, ou, feren, fingen, tampoch encloeix la 17 en veen, caen etc., y en l'imperiet trobem encara les formes febles detia, fehiia, ca- hia, jahia, etc. Lo pretèrit perfet es lo qui més discrepa de la flexió mo- derna, s'entén de la llengua literària, posat que la parla viva usa preterent- ment lo peritràstich, es vijares qu'aquest afeblí lo paradigme clàssich, qui per aquest motiu devingué instable y fou substituhit per altres tor- mes en l'escriptura, les desinències de nostre text son: yo empris, tu haguisT, ell ris, pel plural es notable la segona persona: vosaltres mos- ÍrAS, partiS, fES. Lo futur y'l condicional aparen gayre bé sempre ab sos elements soldats, encara se troben, però, alguns casos ahont van descompartits per mots àtons: dir vos he, fer vosia. Pel subjunctiu present, la primera conjugació té en majoria la desinencia -e, /0 procu- re, y en minoria la radical nua, YO ar, les altres conjugacions acaben en -a, yo muyra, ell sapia.

84

Vàlua lingiúíistica

Resum: la majoria dels morfemes pertanyen als bons temps de la llengua, hom nota evolució en: plural en -os, relatiu nominatiu gue, arti- cle En, la, indicatiu y0 parle, yo renunciu, vosaltres digats-digau, dormes incoatives merexen, imperiet dehia, tutur definitivament com- post, etc. No totes aquestes transformacions poden considerarse com a sanes: les dues primeres y la desinència -zz del indicatiu presuposen una desviació dels trets essencials de nostre romanç.

Sintàcticament, trobem molt sovintejadora la de partitiva, axís com la qui introdueix lo règim relatiu, pensar de tu, igualment abun- den més qu'avuy los verps pronominals ésserse, callarse, mirarse, Y l'infinitiu, adés esmersat nominalment, adés substituhint proposicions règims, lo règim directe qualques vegades va precehit de a, en cambi sempre concorda ab lo participi passat, en quant a adverbis y conjunc- cions, ultra les observacions fetes en lo paralel ab lo Somni, afegiré que n'usa molts qu'avuy hem perduts, apares, vares, ausades, anvides, mills, tantost, mantinent, duymes, quaix que, mes avant, norresmentys, y aytambé l'afirmació 4oc, ja hem fet notar en- tre les conjunccions, les modernes perque, pera que, es rigorós nostre text en introduhir sens preposició les proposicions qui determinen noms.

Son ordenament, jatsia qu'hajam vist qu'era més encarcarat Yy menys graciós que'l de Metge, sobra encara de molt lo mal gust modern, en lo bell hipèrbaton qui descomparteix per un heterogeni llur, dos mots homogenis coordinats, y fa precehir, com avuy a Mallorca, lo pro- nom àton en accusatiu al datiu, Curial postposa, però, a voltes l'adver- bi al verp y aquest a son règim pronominal àton, ordenaments aquests dos últims, qui anaven a devenir forçosos, ab greu pèrdua de la beutat estilística del llenguatge modern. Aquestos mancaments y la introducció de a en lo règim directe, anch que semblin poca cosa, al costat de la gran còpia de sintagmes que conserva fermament nostre text de la mellor època catalana, tingueren tal trascendència y espandiment, que cal denunciarlos com a tares desceladores de la decadència literària.

IV. — Data de composició

221. L'estudi complet, qui prest ha d'ésser publicat en la Rev. de Fil. Esp., sobre l'ús respectiu dels relatius guí, que, en la llengua y literatura catalanes, me permeté de traçar gràficament sa evolució en tots llurs períodes, y d'assignar a quiscun son coeficient respectiu. La bonesa d'aquests, es estada després per mi, ben sovint comprovada, en

85

Notes d'estil

observar com la crítica literària corroborava dates induhides lingúísti- cament pels coeficients dels relatius. Es aquesta una pedra d'assaig tant més segura quant en certa manera s'escapa de la percepció del escrivent, com m'han provat literats moderns qui's preuen de saber dis- tingir los casos subjecte y obliquu. Aplicant aquest mètode a Curial, los tants per cent qu'he consignats en lo $ 75, coloquen la novela vers la meytat del s. XV. Lo mestre A. Rubió y Lluch prova com es. posterior a 1443 ('), en guisa que ses rahons històrich-literàries indubi- tables coincideixen ab les lingiistiques nostres. En quant a certs ar- caismes fem esment que l'autor mateix de Curial indica qu'era ja d'edat provecta quant la escrivia, y més avant, son bagatge literari es tant extens qu'implica necessàriament llonch temps en sa formació, son estil havia de respondre, donchs, a lectures seves y conexences humanísti- ques anteriors a 1450, y, en efecte, no sols n'hem trobades les con- seqiències en lo coeficient de guí, ans en lo regust clàssich general del llenguatge qui, quant fou escrit, reflexava mellor la relativa puresa

del segon quart del s. XV, que no pas l'accentuada decadència literària de 1460 en avall.

VII. — Lloch del autor

222, Volem dir lo de sa formació literària, no lo de sa naxença. Algunes confusions qu'hem retretes en la Fonètica en l'ús de a, e, pera representar i, y d'u pera representar o àtona, lo coloquen en lo català oriental, lo mateix confirmen los articles propris En, La, los quals a més excloexen la costa de des Tossa fins a La Selva, ab Gerona y Alt-Em- pordà ahont esmercen En, Na ("). Si volem circumscriure més aquesta zona, podrem observar quíuna erudició tant vasta com la de nostre autor postula un centre cultural de formació important, per exemple Barcelona o Vich.

(1) Ed. RABL., xv. (2) Alcover, BDLC, ix, 249.

86

VÀLUA ESTILÍSTICA Y LITERARIA

223. Estèticament, la novela examinada, es agradosa y de suau lectura en tota sa primera meytat, ço es assaber, lo llibre primer y bona cosa del segon. L'autor no s'hi exibeix subjectivament, y lliura planera- ment sa narració, que té, norresmenys, l'encert de graduar ab justos efectes y desenrotllar ab atrayent interès. Aquest troç no posseheix un estil tant term y gràfich com lo de Tirant lo Blanchi, mes en cambi, li porta los aventatges de menor extensió y menys desigualtat.

Mes l'autor comet la primera ensopegada retorical en los rahona- ments de Laquesis ab sa mare (7910-8060), llarchs y empelagosos, mes sempre de clara ilació, poch després adreça complantes a la Enveja (8313) en mitg de la pintura dels mesquins ancians, la qual es precisa- ment justa y ben feta, y no acaba lo llibre segon, sens tornarse a assajar en un parlament entre la Fortuna y los Infortunis.

Hem de creure que ben pagat y satisfet romandria de ses perorates classicistes, ajustades al gust de sa època segons models de la literatura italiana. A Johanot Martorell també li' havia d'haver esdevingut lo mateix, quant no's descuydà d'encapçalarne cada capítol. A nostre escriptor, qui tant n'era net fins a la meytat de sa obra, lo pecat li enco- manà lo vici: sa vanitat literària se li esvetllà, y si fins llavors havia amagada sa personalitat darrera una prosa lliura de pretensions y simpà- tica, des de'l començament del llibre tercer, nos parla d'ell, dihentnos que com a ignorant no sap Si li serà lícit invocar les Muses y qu'en tot cas aquestes no se li mostrarien, a pesar de lo qual nos entreté llonga- ment ab les nou Muses, y ab textos llatins dels sants PP. y de Ciceró, y ab referències d'Alexandre, Jason, Hector, Achiles, etc. (10059- 10311). Entrat en aquesta via no era fàcil que's retingués, y en efecte, nos dóna una magna discussió entre la Fortuna, Neptumno, Juno y Dione (10952-11562), seguida, després de noves protestes sobre la esua ploma vergonyosa2, pel somni de Curial y la contençó entre Homero, y Ditis y Dares, y entre Hector y Acnhilles (11563-12020), digressions en les quals he de regonexer que l'acompanyament mito- lògich es riquíssim y que l'autor palesa extensos conexements huma- nistes, ni tampoch dexa de lluhirhi son estil, essent de doldre tant sols, que no tingui veritable connexió ab la trama de la novela.

87

Notes d'estil

Torna a reincidir una mica en ampulositat elocutiva en les consi- deracions de Camar a sa mare Fàtima (12904-12970), y finalment s'acomiada de les humanitats ab la visió del deu Baco y les set Reynes ab les donzelles representatives de les disciplines escolàstiques, Ethi- mologia, Demostrativa, Judicialis, Subeumetria, Rítmica, Motus y mant altra. La obra revé a la regió cavalleresca, ab tònica mitgeval, y cobra de nou clar estil y fluhit.

Com a model de vigoria y pregon sentiment potser no té par la exhortació que lo Sangler adreça a Curial esperonantlo a dexar lo mon (10663-10922). L'autor hi assoleix passatges de vera emoció que crech

han d'ésser justiprehuats entre los mellors de nostra literatura. Es cosa remarcable, per contra, la fadesa y falsetat dels diàlechs,

axís com son aquests lo mellor de Tirant, cuyt que son lo pitjor de Cu- rial, nostre autor no sap compenetrarse ab sos personatges, en guisa que no son ells, sino ell qui artificiosament parla. (Cf. Camar y Fàtima, etc.).

Com ja hem dit y convé reblar, ni en los troços elocutius y altissonants, ni en les relacions més planeres, may es l'estil de nostre autor obscur ni recargolat ab hipèrbatons, com era ja en lo seu temps aquella prosa valenciana, qui ab la hegemonia de la mal apellada Ate- nas catalana, intectava nostra literatura. Si hem criticades les expan- sions retoricals es estat per no venir a tom y per ésser enfarfagades pera'l tast modern, no perque llur construcció sigui treballada, ni la ilació difícil a desxifrar. Es aquest un dels majors mèrits d'aquesta novela, més estimable si fem esment en la època de sa composició, Curial es tostemps clar y ben escrit.

224. Esguardem finalment lo fons de la obra, la acció y sos hè- roes. Curial es una novela de cavalleries y d'urdirne es mestre son autor. No cal, donchs, anar a cercar trascendència a sos personatges. Aquests son simples figures qui servexen pera confegir una trama atractivola, variada y plahent. L'acció ho es tot, y en son entrellat demostra qui la desenrotlla, tant bon gust com fina percepció en con- traposar los diversos elements qui integren aquella. Los matexos enlay- raments mitològichs son ben colocats pera variar la escena, y en la època quant eren agradosos, havien de contribuhir a la riquesa de face- tes qui exornen aquesta obra.

Com esdevé sovint en aytals circumstàncies los hèroes principals resulten los menys humans. Curial y Guelfa son incomprensibles: la toçuneria de la segona sols resta justificada per la Cort a Nostra Dona del Puig, qui ab magnificència extraordinària corona la obra, en quant

88

Vàlua estilistica y literària

al primer, tot son tremp se despèn batallant, fora d'açò, ni té volentat, ni caràcter: resisteix braument les sugestions de Camar y en cambi poch després a França se lliura a la deshonestat y als vicis.

Entre les figures secundàries, però, n'hi ha algunes més humanes y ben sentides. Me plauen los dos ancians, y sobretot Fàtima y Camar, l'episodi oriental de les quals es encisador.

En resum, novela d'acció, rica en pintura externa, atractivola y

distreta, no estudi apregonat de la vida, ni enformació de tipus vera- ment humans.

89

ÍNDEX ANALÍTICH

a 22.

Q àtona 25.

a preposició 161.

a ab règim directe 213.

ab 20).

ABLATIU absolut 114.

abraçars (los) 104.

abdós, abdues, abdosos 78.

acaçar 217.

acens 118.

ací 116.

açò 95.

CÇÒ es ver que 208.

aconseguir 51.

actor 217.

acurtar 214.

adonchs 190.

ADVERBIS 116, àtons 117: locals 116, temporals 124, modals 143: comparatius 149, de resposta 157, llur colocació 203.

AFÈRESI 59

afermar 26.

ahurt 208.

al — infinitiu 108.

albines 208.

alciure 56.

aldre 77.

aleujar 217.

algu 11.

allens 118.

alli 116, — per aquí 213.

allò 72.

almaguena 212.

almenys 153.

als 77.

altificarse 217.

altre... altre 77.

90

altri 14.

amprarse d'un 217.

anch 124.

ànimo 214,

ans 189.

anvides 146.

apares 144.

apenes 143.

apersonat 217.

aportar 210.

aprofitar 57.

aprop 121.

aqueix 71.

aqueys 71.

aquí 116.

arrestarse 208.

art (la) 66.

ARTICLE definit 96, en lloch det pronom demostratiu 213, par- titiu 97.

asclar 211.

assallir 208.

assalt 214..

assafts, colocació 203.

atonar 217.

atretant 56, 74.

-ats, -au, (2." pers. plural present

indicatiu) 81.

atràs 119.

atressí 185.

au 34.

ausades 145.

AUXILIARS Quer, ésser 115.

auzells 34.

avisarse 208.

axí com si 174, axí que 173.

ayguamans 217.

index analíitich

balbuza 210.

baudor 211.

be que 176.

besar 208.

besars (los) 104.

borrell 208.

breu 59.

breu (hebreu) 217.

brevidat 27.

brofega 217.

brullàs 32.

druta 210.

callarse de 98.

cambi (lletra de) 217.

camús 208.

carçre 217.

carestiós 210.

carro 212.

cascun 74.

castigar 212.

catiu 42.

Ce -, Ci- 81.

cerquar 2.

certà, -ana 208.

christià 27.

cirimònia 27.

coa 24.

cobeu 217.

còlera 210,

colorar 217.

com 168.

comouent 49.

COMPARACIÓ 150.

comtar 47.

CONCORDANÇA del règim directe ab lo participi passat d'un auxi- liar de modus 105, del participi passat ab l'objecte de l'acció 113.

-CONDICIONAL 86, formes en -ara 90.

coneys, coneix (tu) 80.

confermar 26.

confiu (jo) 79.

CONJUNCCIONS 107, locals 167, temporals 168, causals 171, fi- nals 172: modals 173: de manera y comparació hipotètiques 174,

concessives 175, coordinatives 182.

consellar 57.

CONSONANTS grafia 3, oclusives 3, fonètica 35.

contenent 26.

contra 163.

convicina 33.

COORDINACIÓ positiva 182, adver- Sativa 188, successiva 190.

Cors 54.

cossari 53.

costret 51.

coué 48.

-ct- 44.

çO 95.

ço del meu 95.

€ 12.

é 14.

-d- intervocàlica 38.

dabans 131.

dacíi avant, daqui avant 127.

dampnar 47.

dan 46.

darga 59.

DATA de la composició 221.

daurat 34.

de 162, de present 132.

deçà 118.

deceplines 26.

degú 74.

deig (jo) 79.

dellà 118.

dempeus 50, 208.

denyar 217.

depart 217.

des que 169.

desar 217.

desempachar 209.

desenvolupar 210.

desfavor 26.

desfreçar 26, 217.

despens 208.

desplaer 62.

despuys 126, despuys que 170.

91

Index analitich

destre 217.

— desús 120.

detràs 119.

Deus, Deu 64.

devisar 208.

dexebla 30.

digmenge 38.

dir de no 158.

dolçura 212.

donari 217.

donques 190.

duello 210.

duymés 129.

d2 7.

è 23.

é 30.

e àtona 26 a 29.

e...e 182,

egual 26.

embosca 211.

empachar 209.

empeus 208.

emplir 26.

en 160, — infinitiu 109, -- gerundi 111, en poca d'hora 142.

En article propri 73.

-en, -uen, (3.: pers. plur. pres. in- dicatiu) 82.

encontrada 217.

encruelir 217.

endret de 123.

enfelloneys (tu) 80.

enguent 31.

ensems 147.

ensenya 208.

environar 208.

entegre 26.

EPÍTESI 58.

ergull 31.

escàndel 29.

escarn 217.

espassa 210.

ésser, conjugació 93, ésserse 98.

estar (ésser) 217, estar en catiu 217.

esta, estes 71.

esturment 63.

92

J- gratia 4.

FACTITIUS (verps) 98.

fallir 217.

falta 212.

FENÒMENS esporàdichs 97.

feren (ferexen) 82.

ferro 212.

ficar 217.

fina força la) 217.

fincar 217.

fingen (fingexen) 82.

flages 217.

flauges 217.

FLEXIÓ casual 64: numeral 65.

fiixarse de 217.

FONEMES transitoris 62.

FONÈTICA 22, comparada ab ,la del Somni 219, ab la moderna 220.

foras 30, foras fora 164.,

fort, forts 156.

fortegàç 217.

foure 208.

FUTUR 86.

fugir a 98.

g- 39.

garar 217.

gast 214.

gatges 208. l

GENRE dels noms en -0r 66.

gents 94.

GERUNDI 111: absolut 112, orde de son subjecte 202.

gicantàs 27.

glomerós 217.

-on- 45.

gràcies 217.

GRAFIA 1.

granesa 217.

grasa 211.

erayr 51.

gros 217.

guastar 39.

heraut 56.

haver com auxiliar 213, haver a 107, haverhi 99.

Index analítich

hi 117.

hic 117.

hom 77.

hoc, hoch 157.

huy, vuy 57.

i àtona 33.

IMPERATIU 89.

IMPERFET de subjunctiu 91.

inferns 94.

INFINITIU 104, mer substantiu 104: pur 106, preposicional 106, ver- sus proposició substantiva 110.

INFLUÈNCIES forasteres 207, gra- matical francesa 209, — lingúísti- ques 206, castellana 212, trance- sa 208, italiana 210, provençal 211, — literàries 207, castellana 207, trancesa 207, italiana 207: provençal 207.

innot 45.

insoferible 62.

ir 57.

INTERJECCIONS 199.

j 13.

j 15, 16.

jJagant 30.

jamés 139.

jatsia que 175.

jats que 175.

jove home 208.

jumenta 211.

justar 57.

juyhí 38.

F final 5, intervocàlica 35.

RS 9.

119.

l - oclusiva 56.

liinal 8.

la article propri 73.

la (a...) article definit 74.

ladrars (los) 104, 217.

làgremes 29.

laugera 30.

lavors 135.

lealtat 62.

letra 94.

ll 8.

lladonchs 135.

llavar 214.

LLOCH del autor 222. llum (lo) 66.

llur, ordenament 198. lo pronom neutre 72. lo més, la més 151. lo un 34.

logis 208.

los datiu pronom personal 68.

lotge 208.

lur 70.

maestre, -ssa 62, 217. major de 150.

malait 39.

malmirent 217. MANCA de nexe 191, 213. mànegues 29. mantinent 133. manto 212.

mar (la) 66.

màrtir 212.

mas 188.

malay 217.

menjars (los) 104. membrar de 98. menaçar 57.

menor de 150.

menys de 151.

mer (ell) 80.

meren (merexen) 82. mereix (tu) 80.

més 149, més que 180. més avant 184. METÀTESI 63. miamor 21.

mil, milia 78.

millor 27.

mills 152.

.mn- 46.

MODERN, llenguatge literari com-

parat ab Curial 220. MODISMES 218. molt, colocació 200, 203.

93

Index analitich

momental 217.

mònstruo 214.

moro 212.

morro 212.

MORFOLOGIA 64, comparada ab la del Somni 219, ab la moderna 220.

MOTS àtons, llur elisió 197, mots notables 217, coordinats, hipèr- baton 204.

-mpn- 47.

-mpt- 47.

musar 208.

-N 40.

nu 18.

nanya 217.

napoleta 26.

naray (nerehí) 217.

navigació 27.

ne 117.

nemich 59.

nichil 217.

nits (de-) 94.

-fun- 49.

no, no pas 158.

no obstant que 177.

NOM morfologia 64, sintaxi 94.

NOMS de personatges aragonesos 215.

norresmenys 187.

nos 67.

nosaltres 67.

nostramo 212.

NOTES LITERÀRIES 207.

novitat 27.

-NP: 9L.

-ns- 51.

-Nu- 48.

nulls temps 138.

NUMERALS 798.

nunca 125.

nuyt 44.

A 213.

ó 24.

O àtona 31, 32.

94

obisçir 217.

obsidió 217.

obtat 217.

obtengut 26.

0i8 (jo) 79.

on que 167.

ORDENAMENT 195, comparat ab lo del Somni 219: ab lo modern 220.

ordenar 28.

ordonar 28.

ORTOGRAFIA 1,11, comparada ab la del Somni 219, ab la moder- na 220.

OUS, OU (tu, ell) 80.

oyda 217.

p intervocàlica 35.

paballó 30.

pans 94.

par 217.

parificar 217.

parler 217. /

PARTICIPI present 111, passat: mor- fologia 92, sintaxi 113.

per avant 128.

per ço com 171.

per ço que 172.

per que causal 171, final 172.

pedaçar 57.

pegar 214.

peix 52.

pendre 62.

pensar 217, de algú 98.

pera 166, pera que 172.

peresosament 62.

perque, per que 213.

persona 77, 217.

(a) petit pas 205.

peys 52.

piatat, piadós 30.

pillola 210.

pincerna 214.

pits 94.

planeta (lo y la) 66.

plasent 62.

plató 217.

plegar 217.

index analiticnh

PLURAL del nom 94, dels noms aca- bats en es, os, sí, ÍS, Lx, sch 65.

poch a poch 148.

polmons 32.

porta, porets 43.

posat que 174.

preehs 91.

preda 210.

PREDICAT 103.

pregaria 22.

PREPALATALS grafia 10.

PREPOSICIONS 160: locals 160, tem- porals 165, finals 166.

PRESENT d'indicatiu 79, 2.7 persona plural 81, 3." pers. plural 82, de subjunctiu: singular 87, plural 88.

PRETÈRIT IMPERFET d'indicatiu 83.

PRETÈRIT PERFET formes febles 84, fortes 85.

preu (jo) 79.

pris 211.

processió 36.

PRONOMS morfologia 67: sintaxi 95: orde dels àtons 195: indefinits 77: llur colocació 200, interrogatius 16, neutres 72, 95, personals àtons, llur proclisi 196, personals nominatius 67, relatius 75: sub- jectes 199, 209.

pronusticar 32.

PROPOSICIONS determinants 19.2: condicionals 193, interrogatives y exclamatives 194, relatives, llur colocació 205.

PRÒTESI 57.

-pt- 42.

pur 186.

purna 57.

pus 149, colocació 203.

pusch (jo) 79.

puys que 178.

quaix que 174.

qual 71.

quant 155.

quantra, quantres 163.

queacorm 71.

i

qui, que (5, 213. quina 76.

quiny 16.

quirat 217. quisque 71. quistioneiar 27.

quitament 214.

quitar 217.

-r 41.

racó 30.

rahenes 217.

rau (ell) 80.

raure 217.

rayl 23.

realme 62.

rebust 31.

redonir 57.

regalar 217.

RÈGIM 100, de la matexa radical del verp 98, directe 100, relatiu 101, passiu 102.

reglar 51.

relleu 208.

remor 31.

renunciu (jo) 79.

repolsar 217.

requerir 26.

requiridor 27.

requirir 24.

restaurant 217.

retraentse 62.

reyal 62.

ribaut 208.

ris 211.

ronçat 57.

ros 217.

-Tp's- 54.

-rs- 53.

rÉr 55.

rugat 51.

S, £ 6.

saber més 214.

sacudir 214.

salconduyt 61.

sallir 214.

95

index analítich

salués 94, 217.

sancera 30.

sartre 55.

-sc- 52.

screbat 208.

se 71.

segundar 214.

semblea 59.

sengles 71.

sent (sant) 30.

sentir 217.

servir a 98. ,

sí, pronom reilexiu 69, sí fof 181, sí, e si 183.

sic, Si 157.

SÍNCOPA 60.

sinestre 217.

sinistre 214.

sitiada 217.

SINTAXI comparada ab la del Sorn- ni 219, ab la moderna 220.

sitiar 212.

sobollit 28.

sobre, sobres 122.

sobrer 217.

sodegat 217.

sodoll 25.

soferir 62.

sombra 214.

Somni de Bernat Metge comparat ab Curial 219.

sormpni, somni 47.

son, sa 70.

sopols 211.

sorella 210.

souén 23.

strènyer 211.

suamor 21.

SUBSTANTIU - del mon -- negació

succehiir 217. sus ara 130.

t intervocàlica 35. tacany 212. talayar 217. talent (mal) 208.

96

tan, tant 154, tant que 179.

tantost 134.

tèbeu 29.

tempesteiar 217.

tench (30) 79.

tenir 212: —a noves 217.

thesor 41.

toldre 62.

torcar 217.

tornar sens se 98.

foro 212.

fota via 141.

fotora 140.

tots dies 136.

tots temps 137.

-- 43.

tranquille 58, 217.

TRANSFERÈNCIES nals 206.

través 53.

treces 208.

triumphe 58, 217.

fro 165.

turma 210.

u àtona 31.

-u en la 1.2 persona Sing. present indicatiu 213.

una... altra 77.

upega 211.

us 69.

VÀLUA estilística 223, lingúistica 216: literària 224.

verdugueiar 217.

VERP morfologia 79, sintaxi 98, au- xiliar, sa colocació 201.

vestirs (los) 104.

vídues 63:

vijares 144.

vist a (ésser...) 211.

viuda 63.

VOCALS grafia 2, fonètica 22.

volentat 31.

vosaltres 67.

y-, 11.

yo 67, jay mesquina yol 159.

interproposicio-

ÍNDEX GENERAL

Pàg. Introducció . I I L : I . I 5 Bibliografia .

NOTES LINGUÍSTIQUES Grafia . : 3 . i , I : : 7 Fonètica I I I I I : É 13 Morfologia —. I I 21 Sintaxi . i I : I 37 Ordenament . . . i I 60 NOTES D'ESTIL

Iniluències forasteres . R 1 I . . 65 Vàlua lingiística del text . I (5 Vàlua estilística y literària . . . 87 Index analítich . . : : I . : A : 91

97

Nihil obstat: Censor:

Dr. Antoni Griera, Prev.

Barcelona, 8 de febrer de 1929.

/Imprimatur: JOSEP, Bisbe de Barcelona. Per manament de sa Exc. llima. Dr. Fran- cesch M. Ortega de la Lorena, CANCE-

LLER-SEGRETARI.

De ae cer LES ESC EET Lee A ta pais 143 la di are a nisieg tia dririètii mi deia at s

EDITORIAL BALME

)

Lot

L L ti EN 3 ci I I I ju deci ee x Ms ee És SS artt a ce ta ss Es s I i Mopriet tag é Sta atac dra ES La qi GN lt a ll AR eladd ie Davis es Ed Eres RGE ES qu EEES I I I i l I i i 1 1 ' Ll i i

nel:

3 0112 058025